Els enemics d’Ayuso

La victòria del Partit Popular a Galícia ha truncat la carrera de la senyora Ayuso vers la presidència del govern d’Espanya. Desitjava el fracàs de Feijóo en terras galegas per autoproclamar-se la candidata a presidir el Partit Popular i alhora aspirar a la presidència del govern espanyol. Els seus enemics no són els dels partits de l’oposició, sinó el senyor Feijóo, els seus adlàters i tots aquells que al seu dia no li van donar suport. Quan Casado va investigar el seu germà pel tema de la covid, com si es tractés d’una vulgar serpent verinosa el va defenestrar i condemnar a la mort política a l’estil de Putin. Superba, més falsa que un euro de fusta i, sobretot, fatxendera a morir, s’ha guanyat que molts madrilenys la titllin d’execrable. Ayuso, igual que Churchill, ho té molt clar. Un parlamentari molt jove del partit conservador va dir a Winston Churchill que els laboristes que es trobaven a la bancada del davant d’ells eren els seus enemics. Churchill, amb un humor molt britànic, li va respondre: “Jove, els del davant són els nostres adversaris; els que tenim darrere nostre són els veritables enemics, els que realment em provoquen temor.” Ayuso pensa exactament el mateix, amb la diferència que Churchill era un home intel·ligent i, en canvi, ella és una dona astuta, espavilada i amb una maldat política sense precedents.