Occident i Ucraïna

No fa pas gaire els occidentals, unànimes i robòtics, teníem esperances il·limitades en l’èxit de la contraofensiva ucraïnesa de l’estiu de l’any passat. La glòria i la victòria eren a tocar. La contraofensiva, però, va fracassar espectacularment. Cosa, d’altra banda, bastant previsible: fortíssimes línies defensives russes, claríssima superioritat en artilleria, míssils, avions, municions... A contracor els occidentals hem hagut d’empassar-nos aquesta píndola amarga, sense reconèixer, emperò, que vam ser nosaltres els que vam empènyer els ucraïnesos a la contraofensiva fatídica. Com que a ningú li agrada quedar en evidència, ens hem empescat una compensació ad hoc. “Sí, ha estat un desastre, però les pèrdues russes són molt i molt superiors a les ucraïneses.” De debò? Les mateixes raons que expliquen el fracàs monumental de la contraofensiva ucraïnesa ens expliquen aquesta nova bajanada occidental. Si jo tinc un tanc i tu en tens deu, si jo tinc un míssil i tu en tens 100, com puc causar tantes baixes i jo patir-ne tan poques? “Oh, és que no en tenen, de punteria, els russos. I a més són uns borratxos.” I ens quedem tan contents. Nosaltres, no pas els ucraïnesos.