Catalans i castellans

Quan jo era petit pensava que tothom parlava en català com a casa, on fins i tot l’avi, nascut a l’Aragó, també el parlava. Però quan vaig anar a l’escola va passar una cosa molt estranya: els llibres eren tots en castellà i el mestre també parlava en castellà. Dels companys, alguns eren de fora i parlaven castellà, però al cap d’un temps la majoria ja parlaven català i per a mi ja eren catalans, i els que parlaven castellà eren castellans. Quan sortíem al pati a jugar, només quan fèiem de pirates o d’indis i americans com a les pel·lícules, ho fèiem en castellà. Ara sembla que hi ha partits que pretenen castellanitzar una altra vegada l’escola de Catalunya, i això no ho podem consentir. El català és l’ànima dels Països Catalans. Aquesta malvestat ja està passant al País Valencià i a les Illes Balears. No tenen cap dret a venir a imposar-nos cap maniobra que debiliti l’ús del català que tant costa de mantenir viu. El catalanisme ha de ser prou fort per aturar qualsevol atac contra la nostra llengua, i mai s’ha de claudicar davant els intents constants del castellanisme. Ara, en les eleccions, tenim el deure d’expressar a les urnes la nostra condició de defensors convençuts del català –l’ànima que ens aguanta i ens fa forts– votant els partits que mai faran concessions que puguin debilitar-la. Tal com diu el senyor Vall Clara, “el català es defensa a les urnes”.