Sempre quan escric ho acostumo a fer de la meva rebesàvia Rosa, però tinc una altra rebesàvia, l’Emília, que realment crec que és d’admirar. Criada a l’hospici, va créixer sense pares. De ben joveneta, de les mans de l’Afra Ramió, que seria la seva cunyada, es va haver d’espavilar a guanyar-se la vida; va anar a Can Cargol de les muntanyes de Falgons (Sant Miquel de Campmajor), a fer de minyona. La meva rebesàvia allà va conèixer en Pere Ramió, que seria el gran amor de la seva vida, i era l’hereu d’aquella casa. Ell, que era el meu rebesavi, va renunciar a tot per ella, fins al punt que fou desheretat. Els dos enamorats es van casar i van tenir deu fills; cinc van morir de ben petits, un d’ells el meu besavi. A la valentia de l’Emília molts li devem l’existència i per això aquest homenatge.