La tartamudesa: simplement, diferent

Escric com a membre de l'Associació de la Tartamudesa de Catalunya (Atcat) amb motiu del Dia Internacional del Coneixement de la Tartamudesa, que enguany se celebra avui, 22 d'octubre.

Burlar-se d'una persona amb tartamudesa és cruel, inhumà, gairebé un acte salvatge i despietat. I fer-ho sense compassió, amb un ímpetu malaltís, és digne de la màxima repulsa.

Cal dir que una infinitat de persones tocades per aquest trastorn, que afecta un 2% de la població i està caracteritzat per les repeticions i interrupcions involuntàries en l'emissió de les paraules, han sofert d'amagat. De fet, tot allò que rodeja la tartamudesa, amb excessiva frivolitat, ha estat vist com una anormalitat.

No podem menystenir que en la parla es troba una part rellevant de la nostra identitat. Aquesta conjectura, ben cert, comporta que una persona amb una expressió oral laberíntica tingui una autoestima poc esperonadora. Així, és prou comú que una munió de sentiments negatius com ara la por, l'ansietat, la frustració i la vergonya siguin freqüents. De fet, amb l'objectiu d'evitar que la disfluència esdevingui crònica, és altament aconsellable la prevenció infantil, també a les escoles. El quequeig, en un estadi inicial, encara el podem fer desaparèixer.

Tot i això, amb una força de voluntat notable i un ajut exterior franc i raonat, es pot afeblir aquest impacte a qualsevol edat. Aquí, el paper de les associacions és ben vàlid. A Catalunya, tenim l'Associació de la Tartamudesa de Catalunya (atcat.org), que en un entorn pensat per a nosaltres posa al nostre abast diferents accions per ajudar-nos en aquest camí vers la superació i l'autoconeixement. És cert que la nostra parla esdevé singular, però és l'hora de manifestar que, en definitiva, només parlem diferent, no pas malament. Simplement, diferent.