A propòsit de l'hebreu modern

La Dra. Calders, al seu text Francesc Xavier Vila i el manifest del Grup Koiné (El Punt Avui 5/4/2016), argumenta que l'hebreu modern mai no va ser ressuscitat. De fet, com ella mateixa deu saber, al llarg del darrer segle han estat nombrosos els autors que han usat aquest mot per referir-se a l'operació que va convertir una llengua que des de feia com a mínim 1.500 anys no tenia transmissió familiar i es restringia a usos sacres i erudits, en una llengua quotidiana i plenament apta per a un estat i una societat moderns. Certament, hi ha investigadors que, com ella, sostenen que potser altres termes com renaixença, revitalització, revival (reviscolament), s'adequarien millor al procés. Tanmateix, em sembla que per al lector corrent de premsa, el terme emprat recull millor la tasca colossal que va representar reimplantar una llengua clàssica començant per un grapat d'infants en una província de l'Imperi Otomà. En qualsevol cas, no crec pas que hi hagi gaires lectors catalans amoïnats per aquestes disquisicions terminològiques. En canvi, tenint en compte la situació del nostre país, intueixo que són molts més els qui haurien trobat si més no interessant de saber que l'hebreu modern s'ha pogut normalitzar en un context d'oficialitat compartida, primer amb l'anglès i l'àrab i posteriorment, després de la independència i fins avui dia, només amb l'àrab. Sovint les coses no són senzilles, i els qui ens dediquem professionalment al món acadèmic tenim l'obligació de traslladar-ne la complexitat a la nostra societat. Si volem reeixir a l'hora de recuperar el català, convindria disposa r de la informació rellevant, mantenir el cap clar i no perdre'ns en simplificacions, planys i desqualificacions estèrils.