El paradís impracticable

El visitant entra a la Vall i, just passat l'absis de Sant Pere de Galligants, pren una de les següents opcions: 1. Si camina, decideix passar pel mig del carrer (no pas per la vorera). 2. Si va en bicicleta, el grup (que fins aleshores anava en fila índia) decideix anar tres o quatre en paral·lel, de costat, ocupant tota l'amplada del carrer. 3. Si hi passeja el gos, el deslliga, li treu el morrió i es desentén de les seves evacuacions. I us preguntareu, per què passa això? Perquè el visitant percep que ha penetrat, a través d'una frontera imperceptible, en territori comanxe, en un lloc on no impera cap llei. Què ho fa? El visitant s'adona que l'escenari ha canviat, que de cop aquí, a diferència de la ciutat que acaba d'abandonar, impera la descurança (vorera impracticable, caques de gossos arreu, cotxes aparcats a qualsevol indret preferiblement damunt de la vorera única, deixatada vegetació que limita els usos i circulació de les persones pels espais públic). És cert, el visitant ha arribat al paradís: tot allò que als carrers de la ciutat no gosa fer, aquí té barra lliure. Aquesta descurança, practicada amb sistema i persistència pel consistori gironí d'ençà de l'annexió forçosa de 1963, ens porta al tema més delicat: la inseguretat viària de les persones. La Vall és un embut, amb un accés únic que encara conserva les característiques de segles enrere, quan els veïns anaven en carro. En fi: hom s'imagina un cotxet de mainada o algú amb cadira de rodes per la calçada de Jaume I? Doncs, amb la no-vorera, a la Vall és sempre així. És cert que l'Ajuntament ha dissenyat, per fi, un ambiciós projecte de reforma d'aquest accés martirial. Però, ai las, està aturat sine die per manca de voluntat real i immediata de diàleg amb els veïns, i de decisió econòmica. Els veïns han plantejat darrerament propostes a curt termini de sentit comú. Però mereixem la solució definitiva. Fins quan haurem d'esperar? Haurem de doldre'ns un dia o altre de cap dany personal per negligència històrica?