Records de la Penya Doble Set

La vaig trobar fa unes setmanes prop del mercat del Lleó i va ser ella qui em va reconèixer. Era la Ramona, la Ramona Delclòs de la Penya Doble Set. Ja n’hi ha prou amb dir la Ramona del Doble Set, perquè mig Girona la conegui i la recordi, perquè durant molts anys va ser la cara visible, amb el seu cunyat Josep Caravaca, del bar de la Penya, al carrer Joan Maragall. I un munt de records em van venir a la memòria. De la Penya i del bar de la Penya on vaig esmorzar, fer el vermut i el cafè, pràcticament cada dia des que Ràdio Girona es va traslladar el 1976 a la plaça Pompeu Fabra fins que vaig plegar de la ràdio el 1984. Després hi vaig anar esporàdicament fins que van haver de tancar, quan totes les cases del carrer van anar a terra per construir la nova seu de la Generalitat de Catalunya a Girona.

La Penya Doble Set va ser durant uns anys una segona casa. Era tota una aventura anar-hi perquè la Penya Doble Set era ben viva i la majoria dels Neurastènics que hi anaven cada dia, continuaven amb les ganes de brega que havia caracteritzat aquella fornada de jugadors i exjugadors de futbol que es reunien abans de la guerra a Can Muntanya, a la Rambla, anomenat oficialment American Bar, i que van ser protagonistes de mil i una anècdotes en el món esportiu i social de casa nostra. El Girona FC els aglutinava i eren tots aficionats al futbol. Després de la guerra van formar un equip que es va enfrontar amb el de l’exèrcit franquista, victoriós a la guerra, però que va patir la primera derrota després del 39 a Vista Alegre a mans d’aquella tropa. Es van fer dir Penya Neurastènics i al poder no li va agradar. Es van canviar el nom per l’inexistent doblet set del dòmino. Tancat Can Muntanya, van passar pel Coliseu, però van trobar el seu lloc a l’antic Los Barriles de Joan Maragall, que van fer seu de la Penya.

Els components de primera hora tenien tots el seu malnom. Entre ells es collonaven, discutien, cridaven, però sempre amb una estranya harmonia. Eren grans temps. La Penya Doble Set tenia equips de futbol, va jugar al Puig d’en Roca i apadrinava nens de l’Hospici. Feia una gran tasca social. El seu local era viu tot i les discussions entre la junta i la permanent oposició que sempre eren els que no estaven a la junta.

Això sí, hi podia haver brega per qualsevol cosa, però la Ramona regnava per damunt de tots plegats. A ella li feien cas, o així ho recordo. Bona gent, molts d’ells ja desapareguts. La Ramona va pels 95 i la vaig trobar “riallera, hospitalària, bonica, presumida i amorosa”, com la va definir Neus Vila en un article a GiDona. Van ser uns minuts de conversa, amb records del seu home, en Miquel. I em van venir al cap records de joventut, d’algunes assemblees i festes. El record d’en Portell, l’Amadeu Agustí, en Manel Lladó i de tants altres, entre els quals el fotògraf Machuca. El record d’una penya activa que van fer una tasca social molt important per la ciutat, que van seguir el futbol gironí rient i plorant però sempre al peu del canó, que van tirar endavant tants equips de futbol de base i que tenien un local social on la Ramona regnava i on sempre trobaves el millor entrepà servit amb el millor dels somriures de la Ramona.