Els diaris parlen del llicenciat en arquitectura que s’ha sotmès a concurs municipal i ha guanyat una plaça de guàrdia urbà a l’ajuntament d’Esplugues de Llobregat. A vint-i-sis anys, casat, aquest xicot no devia trobar feina d’arquitecte i ha pensat segurament que un sou és un sou.

Si poguéssim tenir un cens dels llicenciats en una matèria que treballen en una altra ens adonaríem que el fet és molt més normal que no sembla. Ja ho diu el títol de llicenciat: “es faculta al senyor X… a exercir la professió de…”, en el sentit que se li reconeixen unes facultats, però les facultats no valen pràcticament res sense la possibilitat de demostrar-les. Una cosa és tenir “llicència” i una altra treballar. La quantitat de gent que es guanya la vida amb independència de la seva llicència o del seu títol és enorme. I quan dic “llicenciat” no penso només en l’especialista universitari, sinó en totes les persones que són expertes en un tema determinat i que en la pràctica han trobat l’encarrilament vital en un altre camí. O sigui: l’advocat que fa de constructor i el químic que és representant, però també l’electricista que s’ha fet empleat de banca i la mestra esdevinguda treballadora en informàtica.

Els diaris consideren notícia que un arquitecte faci de guàrdia urbà, i el fet pot ser xocant, és cert, des d’un punt de vista convencional de “l’home i la seva professió” –com allò de l’home i la seva circumstància–, però cada dia es produeix centenars de vegades el cas del pagès que es fa cambrer, del cambrer que es fa transportista, del transportista que es fa mecànic… Jo estic voltat de gent que quan era jove es preparà per treballar en una cosa, i ara es guanya la vida en una altra, i potser per això –per aquesta experiència– trobo natural la transferència professional. Trobo tan natural que la gent canviï com que la gent es passi tota la vida fent de botiguer o d’infermera.

D’altra banda, crec que hi ha mediocres metges que serien excel·lents músics, paletes avorrits de l’ofici que serien magnífics jardiners, secretàries que farien rutllar l’empresa millor que el seu director, editors que serien bons fusters, estudiants de teologia que serien futbolistes de primera divisió… I no ho sabran mai, perquè hauran trobat en l’activitat començada una mínima compensació i, per tant, un inevitable encadenament.

Quan la notícia, doncs, diu que “un arquitecte serà guàrdia a Esplugues”, jo ho matisaria així: “un home que «ha estudiat» arquitectura «farà» de guàrdia”. Perquè “ésser” és molt diferent de “fer”, i sovint l’autorecerca de l’essència es fa obsessiva i ens posa una etiqueta limitadora. “Com que jo «sóc» això, allò no ho puc «fer»”, diem.

És el prejudici de la definició contra les possibilitats de l’acció.