La guerra de les galàxies infinites

Quan es va estrenar al Nuevo Cinerama, al Paral·lel barceloní, el que s’anomenava La guerra de las galaxias, vaig anar-hi amb tots els meus nebots. Tenia consciència que es tractava d’alguna cosa gran que recollia el cinema popular de la infància i hi donava una categoria més contemporània i madura. També em va desintoxicar d’una etapa de films en blanc i negre, parlats en polonès i subtitulats en francès. Època profitosa d’aprendre de ben jovenet de Visconti, Fellini, Pasolini, Herzog, Fassbinder, Wenders, Cassavetes... Però no per això deixava de sentir la passió pel cinema de sessió doble. Ara, en perspectiva, confirmo que Star Wars és un gran fenomen, però potser l’hi han fet massa, de gran. Fins i tot les galàxies tenen un límit.