El pacte de Colòmbia és el principi
Diumenge que ve, els colombians hauran de decidir en referèndum si aproven o no l'acord de pau entre el seu govern i la guerrilla de les FARC. Aquest dilluns passat, el president, Juan Manuel Santos, i el líder guerriller, Rodrigo Londoño, van firmar el pacte que posava fi a 52 anys d'enfrontaments armats, amb un saldo de més de 260.000 morts. L'acord, resultat de quatre anys de negociacions patrocinades per Cuba, ha estat saludat com un gran progrés.
És molt probable que diumenge que ve guanyi el sí, però això només marcarà el punt de partida del procés de pau. Seria ingenu creure que amb la sola firma i aprovació del tractat ja n'hi ha prou per esborrar mig segle de conflicte i totes les ferides que ha causat. Hi ha una part important de la població, encapçalada per l'expresident Álvaro Uribe, que rebutja l'acord perquè el considera una capitulació davant l'enemic. Uribe era i és defensor de la solució militar. No debades va ser l'artífex dels grans cops a les FARC els anys 2002 i 2010. Però l'actual govern és més pragmàtic i no vol plantejar la fi del conflicte en termes de vencedors i vençuts.
La pau tindrà altres efectes. El principal, que les FARC deixaran de ser el pretext darrere del qual s'amagaven molts governs per no reformar el país i aconseguir una educació i una sanitat modernes, i una estructura econòmica competitiva i redistributiva. D'altra banda, caldrà veure com s'aconsegueix la reinserció dels 7.000 guerrillers que han deixat les armes i la seva articulació com a força política i productiva. No serà un procés fàcil, com ho demostra el que passa en altres països immersos en processos semblants, com és el cas d'El Salvador. Però és l'única via possible.