El final de la insolència franquista
Més de quaranta anys després de la mort del general rebel Franco, el Parlament ha iniciat la tramitació de la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, un text que ha de permetre anul·lar els judicis sumaríssims del franquisme i que segurament acabarà al Constitucional. El pretext seria que els legisladors catalans envaeixen competències de l'Estat i vulneren la llei d'amnistia. Durant molt de temps, massa temps, s'ha acusat totes les persones que han demanat una reparació, ni que fos simbòlica, pels abusos del franquisme de voler reobrir ferides. No és cert. L'únic que es demanava i es demana és que quedi de manifest que un règim autoritari i dictatorial va retorçar els tribunals per utilitzar-los com a instrument no de justícia, sinó de venjança.
La llei que ha començat a tramitar el Parlament, una altra llei de desconnexió, té un gran valor simbòlic i sentimental: això explica perquè partits tebis amb el franquisme no s'hi han oposat frontalment. La llei només vol posar de manifest que molts judicis polítics del franquisme, com el que va condemnar el president Lluís Companys, eren una farsa. Només des de la insensibilitat política o des del criptofranquisme es pot obstaculitzar. La iniciativa legal, a més, ha de servir per qüestionar la llei d'amnistia, que va ser promulgada en un moment en què la incertesa i l'esperança es barrejaven a parts iguals. Ara potser s'esgrimirà per fer caure la iniciativa catalana. Però la llei d'amnistia era i és asimètrica i, per tant, injusta. Perquè posava en igualtat de condicions franquistes amb delictes de sang amb demòcrates que, pel fet de ser-ho, el règim ja considerava delinqüents. I no; no és el mateix. És hora de restablir l'equilibri i posar fi a la insolència franquista.