El que hi ha al darrere del diàleg
Hi ha una frase que resumeix en poques paraules quina ha estat l'estratègia política de l'Espanya borbònica en relació amb Catalunya des de fa tres segles: “Conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. En alguns moments de la història, encara recents a la memòria, a Madrid li ha estat indiferent si es notava o no el ‘cuidado' i ha tirat pel dret. En l'etapa actual, quan les solucions del passat són impossibles, els poders centralistes i centralitzadors, siguin de dretes o nominalment d'esquerres, només presenten una aparença amable quan se senten dèbils.
El govern espanyol, en minoria, afirma ara que vol encetar una etapa de diàleg amb el català. De moment, ja tenim algunes mostres de per on anirà un diàleg que, per més inri, recaurà en una de les persones que més s'ha distingit per perseguir l'expressió popular. Una primera mostra és la confirmació del càstig al jutge Santiago Vidal. Una segona, l'aprovació que Francesc Homs sigui investigat per haver contribuït que els catalans puguessin expressar lliurement la seva opinió. Una tercera és la fixació de la data perquè Carme Forcadell hagi de declarar davant un tribunal per haver permès que el Parlament exerceixi el dret a vot.
Només hi ha diàleg quan cada interlocutor atorga la condició d'igual a l'altre. Sinó, és un monòleg o una coerció disfressada. El PP ve a Catalunya amb el discurs de les línies vermelles, fixades per ell mateix i les seves baronies. Intentarà fer passar bou per bèstia grossa. I també intentarà comprar la voluntat dels catalans amb brillants promeses fetes amb nul·la voluntat de complir-les. Els catalans ens coneixem tots els seus tripijocs i argúcies. No ens enganyaran. Ja no.