La justícia i els límits de la llei
Una interpretació estricta de la llei hauria de permetre al tribunal condemnar Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau amb la pena que més mal fa a un polític vocacional: la inhabilitació. Amb una lectura menys estricta, els acusats haurien de quedar absolts, perquè les proves contra ells són febles i contradictòries. Però segurament tal cosa no es prendrà en consideració si, com sospita Artur Mas, la sentència ja està escrita. Ara s'acumulen les proves del mal que aquest judici està causant a Espanya. Els seus governs es podran vantar davant aquells que a Europa tinguin la paciència o l'obligació d'escoltar-los que Espanya és una “democràcia consolidada”, però en la memòria de l'interlocutor hi apareixerà la imatge del judici.
S'obren ara algunes grans oportunitats. Si la sentència és absolutòria, el govern espanyol podrà presumir i afirmar que a Espanya hi ha separació de poders i que la justícia és imparcial. I així es carregarà de raons quan es vulgui cobrar la peça que li interessa de debò: Carme Forcadell. Però la justícia també té una oportunitat d'or per recuperar la credibilitat. Els jutges no són uns funcionaris que apliquen automàticament uns articles, sinó que interpreten la llei. El jutge ha de queixar-se dels límits que tal llei imposa. I recordar que la llei està al servei de la democràcia, no al revés.
L'independentisme, sigui quina sigui la sentència, hi surt guanyant. La responsable de l'efervescència que vindrà no serà cap aparell de propaganda català “pagat amb els diners de tots els espanyols” –com repeteixen els acòlits– sinó l'acumulació dels clamorosos errors del PP, incapaç de reconduir a la política i el pacte una qüestió que mai se solucionarà als tribunals.