Opinió

La factura de la corrupció de la política

La detenció d'Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, per un cas de presumpta corrupció vinculat a l'empresa pública Canal de Isabel II, se suma a les altres causes obertes contra alguns polítics del Partit Popular per motius semblants. En aquest cas, la justícia sospita que Ignacio González hauria afavorit un desviament de fons públics de l'empresa cap a membres del govern autonòmic de Madrid i, també, per finançar il·legalment el PP.

La detenció se suma a la d'altres alts càrrecs que havien estat fidels aliats i col·laboradors d'Esperanza Aguirre, quan aquesta era una dura adversària de Mariano Rajoy. Per aquest motiu, i tot que Aguirre ha passat últimament a un discret segon pla, hi ha qui al darrere de tot plegat hi vol veure una guerra civil entre les famílies del PP. Certament, la citació de testimoni de Mariano Rajoy dins del judici del cas Gürtel avala els que abonen aquesta tesi. Però tot això és irrellevant per al ciutadà.

Perquè sobre aquests casos hi ha moltes consideracions a fer. La primera: que els polítics corruptes són una minoria. Fan molt de soroll, però són minoria. A Espanya, com a Catalunya, la immensa majoria dels polítics de tots els colors són honestos i treballen en silenci per tothom. Per això sembla que són pocs. La segona consideració és que s'ha de canviar d'una vegada la llei de finançament dels partits. I la tercera és que la corrupció actua com un impost encobert sobre la ciutadania, que veu com una part de les seves aportacions no es dediquen a retornar-los un bon servei, sinó a finalitats ben diferents, que en el pitjor dels casos és engreixar el compte corrent del presumpte corrupte. Minoritaris, sí; però letals.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.