Falsedats que ningú rectifica

Ja s’ha parlat i s’ha escrit força de com els Mossos d’Esquadra van saber reaccionar com les policies dels estats europeus davant d’una crisi fatal com la de la Rambla i la de Cambrils, el 17 d’agost passat. També de com les autoritats catalanes van actuar com si el nostre país ja fos una república. I, finalment, de com aquesta manifestació de maduresa va ser entomada amb irritació per aquells que neguen als catalans l’elemental dret a decidir el seu futur. Per això, un cop passada la commoció, els altaveus i els turiferaris de l’unionisme van cercar amb afany possibles errors dels Mossos, per desacreditar-los. Com que no els van trobar o tenien poc pes, van inventar-se’ls o magnificar-los: la CIA hauria alertat els Mossos; Madrid tenia els Mossos informats en tot moment; els Mossos ja estan, de fet, dins de l’Europol; la policia belga va emetre una alerta sobre l’imam; la Guàrdia Civil es va oferir a examinar l’explosió d’Alcanar i els Mossos s’hi van negar, etcètera.

Aquestes falsedats, que ningú dels que les van propagar ha rectificat fins a la data d’avui, se sumen a d’altres que fa temps que sentim: els catalans som uns privilegiats; a Catalunya s’adoctrina; a Catalunya es persegueix l’espanyol; la societat catalana està fracturada i les famílies no es parlen; el sobiranisme és antidemocràtic, etcètera. Tot plegat conformaria un vodevil hilarant si no fos per dos factors. Primer, que aquestes falsedats queden incorporades a l’argumentari centralista i es repeteixen com una veritat inqüestionable. Segon, que aquestes mentides contribueixen a generar un estat d’opinió. No és difícil endevinar quin és el seu objectiu últim. I la pregunta llavors és aquesta: quin futur té un estat que es fonamenta en mentides?