Opinió

França sí que negocia les consultes

França és un dels principals exemples d’estat centralista d’Europa, i per això mateix és admirada i envejada per algunes formacions espanyoles que voldrien posar fi a les autonomies. Però, també, França té un sentit d’estat arrelat des de fa segles. Un sentit que la porta a atribuir a cada poder la resolució dels problemes que li pertoquen. La justícia, de les qüestions judicials, i la política, dels afers polítics. Per això, tot i que centralista, la metròpoli francesa ha estat capaç d’arribar a un acord amb el territori de Nova Caledònia perquè el novembre que ve pugui celebrar un referèndum d’independència.

La negociació no ha estat fàcil. La consciència política entre els canacs, que representen el 44% de la població, va néixer el 1975, i el procés cap a la independència ha viscut episodis ben tràgics. Malgrat això, els negociadors de Nova Caledònia i de França acaben d’assolir un acord sobre el cens i els col·legis electorals, entre altres aspectes. Ara només queda definir la pregunta, feina que s’abordarà entre març i abril del 2018.

És clar que França ha transigit perquè se sent forta i creu que Nova Caledònia –i les seves mines de níquel– no marxarà. Però tot i el risc de pèrdua ha arribat a un acord. És impossible no establir un paral·lelisme amb el que passa entre Espanya i Catalunya. S’al·legarà que hi ha moltes diferències entre els dos casos, i que ni Espanya és França ni Catalunya és Nova Caledònia. I aquesta al·legació té part de raó. Perquè Espanya, tot i que diu sentir-se forta, ni vol ni sap negociar solucions a un problema que és fonamentalment polític. I, en comptes d’asseure’s a taula amb uns polítics, utilitza la justícia per empresonar-los.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a