La presó com a venjança de l’Estat

L’empresonament de dirigents del moviment republicà català exclusivament per la seva activitat política, sense haver estat ni tan sols jutjats, i acusats de delictes inexistents com es pot veure amb la rebel·lió o la malversació, és una aberració democràtica i una vulneració de drets fonamentals. Però la gestió del règim penitenciari a què se sotmet els presos i les preses polítics es pot denominar directament com a pura acció venjativa de l’Estat. Mantenir la reclusió a Alcalá-Meco, Estremera i Soto és simplement una crueltat, especialment per a les famílies. La darrera petició de trasllat a presons de Catalunya ha estat oficialitzada per Jordi Cuixart i ahir mateix per Oriol Junqueras –i reiteradament demanada també per la resta de presos–. La crueltat de la negativa es posa de manifest en casos com el fill de Cuixart –d’encara no un any– que ha hagut de viatjar amb la seva mare durant mesos –més de la meitat de la seva curta vida– perquè el seu pare el pogués veure, més de 1.200 quilòmetres setmanals.

Un injust empresonament llunyà que és encara menys comprensible ara que ja s’han notificat els processaments. Un pervers règim penitenciari al qual cal afegir els constants càstigs per simples converses telefòniques com la que en el seu dia va fer Oriol Junqueras en una intervenció radiofònica o com la darrera de Jordi Sànchez, utilitzada en un acte del 21-D, que li ha costat un traumàtic canvi de mòdul i un cruel augment durant un mes de les hores de tancament a la seva esquifida cel·la. Els presos polítics haurien d’estar lliures i a casa. Com a societat no podem renunciar a aquesta democràtica reivindicació. Però fins llavors cal exigir a l’Estat espanyol un règim penitenciari humanitzat i just.