Relat policial i judicial sota sospita
La via judicial triada pel govern i les institucions espanyoles per afrontar el procés sobiranista a Catalunya s’ha convertit en una prova d’estrès per a l’estat de dret espanyol, que està deixant molt tocada la credibilitat de la justícia, així com el seu respecte pels drets dels processats. Més enllà dels cops encaixats amb les euroordres cursades pel Suprem, de l’evident tuf de represàlia de l’empresonament incondicional de polítics i líders socials per la seva ideologia o acció política, amb acusacions insòlites o sense proves, i de la flagrant violació dels drets polítics dels encausats, contra el criteri de les Nacions Unides, també s’està posant en evidència la veracitat més que discutible del relat dels fets aportat pels cossos policials espanyols, més concretament per la Guàrdia Civil, a través de la trentena d’atestats que els jutges instructors del Suprem, Pablo Llarena, i de l’Audiencia Nacional, Carmen Lamela, han adoptat fil per randa com a base del seu relat acusatori.
Es tracta d’informes mancats del rigor i la imparcialitat exigibles, que contenen sumes errònies i localitats inexistents, que estan plens de valoracions subjectives, prejudicis i suposicions sense proves que les sustentin, que utilitzen els aspectes de la documentació analitzada i els testimonis que podrien reforçar el relat incriminatori, però obvien o amaguen les proves i testimonis que el desmenteixen. El fet que tant el cos policial en els atestats com el jutge Llarena en la seva ordre de processament es presentin en primera persona com a víctimes de l’acció dels acusats, posa de manifest la seva falta d’imparcialitat en l’anàlisi i avaluació dels fets i evidencia la parcialitat i el biaix del relat criminal que s’està construint.