El ‘Valle’ de la vergonya

Les traves, dificultats i dilacions amb què topen els familiars de les víctimes sepultades sense consentiment a la fossa del Valle de los Caídos per rescatar i enterrar els seus morts formen part de la ignomínia d’un mausoleu on es continua exaltant la figura de Franco i la dictadura franquista. Han passat 42 anys des de la mort del dictador, 40 de l’aprovació de la Constitució democràtica i 36 de governs successius del PSOE i el PP, i el monument no només resta intacte en la seva infàmia, furgant dia rere dia, any rere any, en la ferida oberta per la Guerra Civil, sinó que constitueix la prova física més imponent del frau que ha suposat la Transició a l’Estat espanyol.

És de vergonya i és una humiliació per a l’Espanya democràtica que allà s’hi continuï recordant cada dia Francisco Franco com el “«caudillo de España»”, que s’hi continuï ignorant les 34.000 persones enterrades i que el prior de l’abadia que custodia el Valle de los Caídos, Santiago Cantera, continuï oficiant misses en honor del dictador i posant totes les traves administratives i judicials possibles als familiars de les víctimes per recuperar les restes dels seus familiars morts i procurar-los una sepultura digna.

Les últimes decisions judicials semblen obrir una petita porta a l’exhumació de les restes de quatre persones. És una bona notícia, si s’acaba materialitzant, però molt minsa després de quatre dècades de ‘democràcia’. Perquè del que es tracta aquí és de tancar ferides, i no hi ha millor manera de fer-ho que facilitant la feina als familiars que reclamen els seus morts, promovent les exhumacions de les seves restes mortals, inclosa la del dictador, i demolint per sempre més el monument de la vergonya.