L’efecte Sánchez

L’últim baròmetre del Centro de Investigaciones Sociològicas (CIS) sembla convalidar, si més no demoscòpicament, el canvi de lideratge polític a Espanya que ha significat el final de l’etapa de Mariano Rajoy i el PP al capdavant del govern espanyol i l’arribada d’un govern del PSOE presidit per Pedro Sánchez. És obvi que una enquesta no són unes eleccions i que l’oposició continuarà aferrada a la crítica fàcil al president del govern com a gran perdedor de les últimes eleccions generals, però les xifres del CIS són incontestables en aquesta validació del resultat de la moció de censura del 31 de maig passat. El PSOE (29,9%) goleja en intenció de vot el PP i Cs (20%) i Podemos (15,6%) i és l’única de les quatre grans forces del Congrés que puja respecte a l’enquesta del mes d’abril passat. No només ho fa de forma notable (7,9% d’increment), sinó que ho fa a costa de la resta de partits, ja que tant el PP (3,6%), com Cs (2%) com Unidos Podemos (4%) perdrien suport electoral.

Hi ha dos elements que ajuden a fer entendre aquest gir tan pronunciat. D’una banda, l’impacte de la sentència Gürtel tant en la deteriorada credibilitat del PP respecte a la corrupció com en el seu lideratge intern després de la retirada de Rajoy i abans de l’elecció de Pablo Casado. D’altra banda, el fracàs de l’estratègia del govern espanyol contra el procés sobiranista a Catalunya, certificat per les imatges reveladores de l’1-O, la victòria independentista en les eleccions del 21-D imposades pel 155 i el descrèdit internacional de la persecució judicial als exiliats polítics, i per extensió a tota la causa contra el govern català. Pedro Sánchez és un canvi de lideratge, de tarannà i d’estratègia, però més enllà dels gestos i les paraules, seran els fets els que s’hauran de jutjar.