El model lingüístic a l’escola
El document del Departament d’Ensenyament que proposa actualitzar el model lingüístic del sistema educatiu català ha donat peu a moltes interpretacions, algunes de les quals antagòniques, sobre el que es pretén i els efectes que provocarà. No cal dir que la qüestió de la llengua en l’ensenyament és transcendent, molt sensible i està sotmesa a molta demagògia política. Justament per això han sorprès la lleugeresa, les ambigüitats i la falta de concreció amb què s’ha plantejat el pla. El conseller Bargalló ja ha fet autocrítica en aquest sentit i és d’agrair que ja estigui abocat a explicar-lo i matisar-lo per esvair les pors que ha despertat.
Té tota la lògica que Ensenyament vulgui posar al dia el model lingüístic de l’escola catalana per adaptar-lo a un context sociolingüístic que ha canviat al llarg dels últims 30 anys producte de les migracions, i també és positiu que vulgui avançar en la competència dels alumnes en l’anglès com a tercera llengua, quarta en el cas de la Val d’Aran. Però no s’ha d’oblidar que el model actual, basat en la immersió lingüística, ha funcionat bé com a precursor del bilingüisme i garant de la cohesió social; i tampoc es pot oblidar que és justament l’escola l’únic àmbit que garanteix la igualtat d’oportunitats del català respecte d’un castellà omnipresent en els mitjans de comunicació, l’oci, el món digital, les xarxes socials, etc.
És fonamental, doncs, conjugar l’ambició pedagògica que sens dubte conté el pla de la conselleria d’Ensenyament amb el fet de mantenir i fins i tot perfeccionar els aspectes molt positius que ha tingut el model lingüístic aplicat al llarg de les tres últimes dècades, inclòs el consens social, educatiu i també polític, que ha estat clau per al seu èxit.