Mobilització permanent

És una obvietat que la gestió de l’1-0 ha provocat una esquerda en l’independentisme, segurament menys profunda del que alguns volen fer creure, però real. Però també ho és que aquest és un moviment que va agafar embranzida gràcies al carrer i que aquest, tot i el cansament evident, continua mobilitzat, com ho demostra el reportatge que obre avui aquest diari i en què ciutadans anònims de desenes de ciutats es mobilitzen cada dia, sí, cada dia, per demanar l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, una represaliats que ho són per haver permès que els ciutadans de Catalunya votessin, el dia 1 d’octubre, què volien ser, és a dir, per exercir un dret inherent a la persona, el dret a decidir. L’independentisme ha anat creixent eleccions rere eleccions des del 2012. Fins i tot ho va fer en les eleccions del 21-D, uns comicis convocats després de la salvatge i gratuïta violència exercida per l’Estat espanyol el dia del referèndum, una violència que, entre d’altres, tenia l’objectiu d’atemorir els independentistes.

El carrer, com demostra el reportatge, continua mobilitzat i defensa, amb dignitat, el que creu just. Com ha fet, també, des del 2012, ja sigui en actes multitudinaris, com són les manifestacions de les darreres diades, o en actes puntuals. Per aquest motiu, a encara no una setmana perquè faci un any exacte que tots els consellers del govern que va fer possible l’1-0 que no eren a l’exili van entrar a la presó i quan ja en fa més d’un, d’any, que hi van entrar els líders de les entitats sobiranistes, és encara més urgent que –polèmiques partidistes al marge– els polítics independentistes s’agafin tota la distància que necessiten per prendre decisions, però que les preguin i que en camp nacional siguin al més consensuades possible.