El Suprem hipoteca la democràcia
La polèmica revocació de la sentència ferma que feia pagar l’impost del registre hipotecari a la banca després de forçar una confrontada votació al ple del Tribunal Suprem és un despropòsit de tal magnitud que només es pot explicar per la necessitat de trobar un encaix als interessos del sector financer. La maniobra, que perjudica milions de ciutadans, posa de manifest que no estem davant d’una qüestió de forma sinó de fons. El problema no és que el procés judicial s’hagi tramitat inadequadament com alguns volen fer creure. El problema és el mateix Suprem i el conjunt de l’alta magistratura judicial de l’Estat espanyol, que dicta resolucions contradictòries i injustes guiada per criteris ideològics, com la sacrosanta unitat d’Espanya en el cas dels presos polítics catalans, o per la defensa dels interessos de poders fàctics com els de la banca.
La sala que va dictar la sentència de l’impost hipotecari és l’especialitzada en la matèria i la més autoritzada a interpretar la legislació en cas de dubte. La interferència efectuada hauria de provocar la dimissió del president del TS i del CGPJ, Carlos Lesmes, i del president de la sala que va forçar el ple i la votació, Luis María Díez-Picazo. La immediata reacció del govern espanyol amb el decret que farà que la banca hagi d’assumir l’impost és positiva perquè clarifica la situació actual. Tot i que esquiva el debat sobre la retroactivitat. Caldrà esperar per avaluar si realment afavoreix els interessos generals enfront de la banca, però el que ha quedat ja en evidència és el greu problema que suposa per a la democràcia la pervivència d’una cúpula judicial espanyola ancorada en els paràmetres del poder absolutista franquista i que posa els poders fàctics de l’Estat per sobre de la ciutadania.