Un divorci històric
El ‘Brexit’ ha superat el penúltim escull amb la firma de l’acord de separació per part dels caps d’estat i de govern dels 27 estats de la Unió Europea que es va escenificar ahir a Brussel·les. És, efectivament, un tràmit més en aquest llarguíssim procés que ha d’acabar amb la sortida del Regne Unit del club europeu prevista per al 30 de març de 2019, però també és un pas històric i un dia trist en la construcció del projecte europeu, ja que en 60 anys mai no s’havia assistit al divorci d’un estat membre i no un de qualsevol, sinó una de les grans potències del continent vinculada al projecte comunitari des de fa 45 anys.
L’acord de sortida, aprovat ja pel govern britànic i per la UE, penja ara de la decisió final del Parlament de Westminster, que no està ni de bon tros clara per l’oposició dels partidaris d’un ‘Brexit’ més radical. S’obre, per tant, un període de gran incertesa, perquè no serà el mateix un divorci pactat, amb una transició ordenada i una negociació de la relació comercial futura entre les parts, que una separació dràstica, sense pactes previs, ni acords comercials, que tindria efectes nocius per a tot el sector econòmic a banda i banda de la nova frontera.
L’Estat espanyol ha sobreactuat en la seva participació en la cimera de Brussel·les, primer amenaçant de vetar la firma de l’acord i després accedint a firmar i parlant d’un acord d’abast històric que li permetrà vetar qualsevol decisió que afecti la relació amb Gibraltar. La realitat és que això ja era així fins ara pel dret de veto dins la UE i que l’acord jurídic de separació firmat ahir no ha estat modificat com pretenia el govern espanyol. Per tant, no hi ha canvis en el fons de la qüestió, la sobirania britànica del Penyal, i sí molta gesticulació nacionalista a les portes del judici de l’1-O i en plena campanya electoral andalusa.