El llistó de la democràcia
Una de les característiques del procés sobiranista català és que acaba situant amb força precisió a quina alçada situa cadascú el llistó de les seves conviccions democràtiques. Al llarg del procés, la línia vermella ha estat la possibilitat de votar per la independència, sigui un procés participatiu, una consulta no vinculant o un referèndum. Després de l’1-O, la tendència a abaixar encara més aquest llistó és imparable; primer, tolerant la venjança d’estat a costa de tenir presos i exiliats polítics, de pervertir l’estat de dret i de vulnerar drets i llibertats consagrats a la Constitució; ara, després de l’emergència institucional de Vox, també amb propostes fora de la Constitució, com les que apadrina el PP de Pablo Casado: aplicar un 155 més profund i indefinit en el temps, designar el govern català des de Madrid o il·legalitzar els partits independentistes i entitats com Òmnium i l’ANC, que representen més de dos milions de ciutadans.
La unitat d’Espanya és l’imperatiu que ho justifica tot, abans les interpretacions restrictives de la Constitució, i ara les mesures fora de la Constitució i els discursos que, per criminalitzar i deshumanitzar l’independentisme, menteixen parlant de violència, colpistes, comandos, fractura social, adoctrinament o insultant el president de la Generalitat, sigui Torra, Puigdemont o Mas, els diputats i president del Parlament o la gent que els ha votat. L’actitud involucionista de Vox no estava en qüestió; la de Ciutadans i el PP s’està demostrant dia a dia i cada cop més; i el PSOE, que ja va cedir amb el 155, té diversos càrrecs de pes, alguns barons territorials i fins i tot algun ministre que s’expressen en termes similars. El llistó de la democràcia a Espanya està més baix que mai des del 1975, i Podem és l’excepció que confirma la regla.