Postveritat judicial
L’estratègia ‘in crescendo’ de l’acusació en el judici de l’1-O ha passat de la vaguetat dels testimonis de Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido al recitat per part de la segona fila del Ministeri de l’Interior (Nieto, Puigserver i De los Cobos) i de l’exdelegat del govern (Millo) del relat de violència i alçament confeccionat per la Guàrdia Civil, la fiscalia i el jutge instructor per assolir l’encàrrec d’incriminar els líders independentistes amb els delictes de rebel·lió i sedició, que suposin dures penes de presó i un escarment per al moviment independentista.
El defecte greu d’aquesta estratègia és que ho basa tot en una ficció, construïda a base de fets interpretats de manera esbiaixada, fets exagerats o tergiversats, fets suposats, fets inexistents i fets degudament oblidats o ignorats per no desmentir el relat acusatori. Seguint aquest esquema al peu de la lletra, Enric Millo es va revelar com el relator més aplicat d’aquesta realitat paral·lela que el fiscal vol demostrar. L’exdelegat va mentir, exagerar, suposar, deduir i parlar d’oïda. El seu testimoni va ser una postveritat en tota regla i alhora la seva petjada ja inesborrable en la política catalana.
Els successius interrogatoris deixen clar que, un cop el referèndum de l’1-O estava invalidat pel TC i per tant despullat de vinculació jurídica, la prioritari de l’Estat era evitar l’impacte polític d’un acte democràtic com era la votació de l’1-O amb un resultat previsiblement desfavorable. Això explica la violència de les càrregues, el seu caràcter selectiu i l’aturada de la tarda un cop es va considerar aconseguit l’objectiu de desacreditar parcialment el referèndum. La qüestió és quin objectiu té la persecució judicial i les greus condemnes que es busquen per un referèndum invalidat i desacreditat i una DUI que no es va votar al Parlament, ni publicar al DOGC, ni implementar.