Opinió

Cop de porta del TC a Catalunya

El 28 de setembre del 2010, avui fa exactament deu anys, el Tribunal Constitucional declarava inconstitucionals 14 articles del nou Estatut que havia sorgit d’una reforma pactada i que havia assolit la majoria necessària al Parlament i al Congrés i que havia estat referendat pel poble a les urnes. Entre els articles que el TC va eliminar n’hi havia de claus, referits a llengua, justícia o finançament. L’alt tribunal havia actuat gràcies a les denúncies del PP, que volia aconseguir als jutjats el que era incapaç d’assolir a les urnes i, també, del Defensor del Pueblo. La sentència s’ha considerat el punt d’inici en l’actual procés independentista o, almenys, la guspira que va encendre una situació que ja existia, que ja es coïa des de feia anys. La resposta a la sentència va ser unitària i transversal, en una manifestació a la qual van assistir des del president de la Generalitat, el socialista José Montilla, fins a Artur Mas, Josep-Antoni Duran-Lleida o Joan Puigcercós. La del 10 de juliol va ser la primera gran manifestació independentista ja que, tot i convocada com a protesta per la sentència, les proclames que s’hi van sentir van ser inequívoques.

Des d’aquí, l’immobilisme dels partits polítics espanyols o dels organismes de l’Estat va continuar carregant de raons el moviment. Lluny queda la promesa socialista de refer l’Estatut que ells mateixos havien promogut amb noves lleis que poguessin esquivar el bloqueig del TC. L’independentisme va passar de ser minoritari a guanyar gairebé totes les eleccions, una rere l’altra, i a vorejar el 50% de la població, un fet absolutament impensable ara fa una dècada. Tot i que a Catalunya ja feia temps que bullia alguna cosa, sense aquella miopia espanyola no haurien existit pas ni el 9-N ni l’1-O.