Les misses no surten en català
Només un 13% dels fidels que van regularment a missa a Catalunya la poden oir en català, segons el baròmetre elaborat per la direcció d’Afers Religiosos. Que la presència de la llengua catalana en actes de cultes diferents als catòlics fos baixa entrava dins de tot càlcul de probabilitats. No en va, un alt percentatge dels seus practicants prové d’altres països i parla altres llengües. Però que el culte catòlic, fortament arrelat fins al segle XX, ofereixi aquestes xifres tan minses és motiu de reflexió. D’una banda, per constatar que l’àmbit religiós no és aliè al retrocés de l’ús social del català i, en la proporció que li correspon, mereix ser objectiu d’atenció. L’altra cara de l’anàlisi parteix del fet que la pràctica religiosa s’ha convertit en una activitat molt minoritària entre els catalans, tant els nascuts aquí com els que tenen dècades d’arrelament al país. Els seminaris són buits per falta de vocacions i els serveis religiosos cada vegada els ofereixen més nouvinguts. Tot és conseqüència de l’abisme obert entre els fidels i la jerarquia catòlica i d’una litúrgia ancorada en el passat que l’esforç dels religiosos amb mirada més oberta no ha pogut revertir, també perquè els pontificats conservadors de Wojtyla i Ratzinger (35 anys entre tots dos) hi han jugat en contra. Els efectes han estat la davallada de la pràctica religiosa en el segment més progressista de fidels i una ruptura generacional absoluta. Des d’Amèrica del Sud han arribat fidels més practicants que els nadius catalans i amb el castellà com a llengua d’ús habitual, i aquest flux ha completat un còctel diabòlic que en altres territoris ve reforçat per la pressió de l’anticatalanisme sobre els religiosos que volen oficiar en català.
L’església catalana va resoldre amb èxit l’acolliment i integració en català de les onades migratòries de l’Estat espanyol, però era una església potent, viva, amb pes social. En la situació actual de fragilitat, demanar-li que afronti un segon esforç sense suport institucional és excessiu i irreal. Unes polítiques públiques en favor del català que convindria estendre a altres confessions –encara amb poder de convocatòria–, en les quals la seva presència és testimonial o nul·la.