Bona entesa pública i privada
El 2 de juliol del 1969 es van posar en marxa tres autopistes a Catalunya. Una era de peatge, modalitat que fins llavors era desconeguda al nostre país i a Espanya. Si es va fer aquesta obra utilitzant el peatge va ser perquè el govern espanyol era incapaç de fer una obra imprescindible perquè Catalunya continués creixent. El sector privat va haver de prendre la iniciativa. Des d'aquell llunyà dia, aquest sistema de desenvolupament s'ha anat perpetuant. Si els catalans volen alguna obra d'impacte econòmic i necessària no per circular més còmodament sinó per no morir escanyats, ens ho hem de fer nosaltres. O confiar que la faci l'Estat, i això suposa resignar-se a veure passar els anys sense que l'obra finalitzi. N'hi ha prou amb pensar en la terminal de l'AVE a Barcelona per adonar-se d'aquesta trista realitat.
Amb l'autonomia, alguna cosa hem guanyat, perquè tenim una administració, la catalana, que vetlla pels interessos del seu país. Catalunya sempre ha estat un país d'iniciativa privada o, millor encara, un país on la col·laboració entre la iniciativa privada i la pública funciona. Cansats que el govern espanyol vagi prometent infraestructures que mai no arriben, el Port de Barcelona i el govern de Catalunya han decidit promoure una autopista ferroviària pública que connectarà les instal·lacions portuàries amb la resta d'Europa. Serà una obra dedicada al transport de camions sense conductor. La fórmula ja funciona amb gran èxit en altres països. La idea és que Barcelona estigui connectada amb París el 2019 i amb Alemanya el 2020. I ja que el govern de l'Estat no intervindrà, s'ha de desitjar que aquest cop no es dediqui a posar bastons a les rodes amb l'excusa de la igualtat i l'equilibri territorial.