El 9-N que compta de debò

El Parlament de Catalunya viurà avui després de 300 anys una jornada de recuperació de la sobirania plena, amb l'aprovació de la resolució que significa l'arrencada, el moment zero, de la part del procés que ha de conduir a la independència del país. Avui no es fa cap presa de posició simbòlica. Avui no hi ha cap demostració retòrica. Avui no es demana res. El 9 de novembre del 2015, la majoria de la cambra proclamarà la decisió democràtica de tirar endavant la desconnexió de l'Estat espanyol, encenent el llum verd de la concreció d'un full de ruta anunciat amb temps i avalat per la ciutadania que a les urnes va decidir la configuració majoritàriament independentista del Parlament.

Aquest llum verd el veuen vermell a Espanya. Podria ser lògic i comprensible des del seu punt de vista si això fos una proclama sobtada o una acció llampec dels parlamentaris catalans. Però la claredat meridiana, els anuncis reiterats i la constància persistent de la societat en la seva reivindicació no fan altra cosa que demostrar que l'alarma que hi ha a Madrid és fruit de la pitjor ceguesa que hi pot haver, la del que no hi vol veure.

Catalunya inicia avui una marxa cap a la llibertat que només es podrà evitar per mitjà de la repressió i la força aplicades en virtut d'una visió de la supremacia de la llei sobre la voluntat democràtica dels pobles. El repte és monumental i els riscos, evidents. I a Madrid algú hauria de parar-se a pensar no només què representaria avortar la decisió d'un parlament, sinó quin poder de convicció sobre la ciutadania tindria la repressió. Espanya pot guanyar Catalunya, però segur que perd la majoria de catalans.