Un carreró amb sortida complexa
Les evolucions de la negociació entre Junts pel Sí i la CUP han arribat a un punt mort perillós en què la força guanyadora de les eleccions del 27-S ha decidit no anar més enllà de la postura fixada en el debat d'investidura i simplement desenvolupar-la amb més concreció perquè la CUP tingui prou elements de judici i, a l'altra banda de la taula, l'esquerra anticapitalista manté la inflexibilitat en relació a l'oposició frontal a Artur Mas. Aquest carreró sense sortida de postures que no es poden acostar més perquè han decidit situar el desllorigador de la controvèrsia fora de l'àmbit de la negociació situa el procés en la paradoxa més important de la història política recent. L'independentisme ha guanyat unes eleccions que li permeten avançar en el procés de desconnexió, però el principal escull no a Madrid, des d'on, al capdavall, es fa tot allò que s'esperava d'un Estat prepotent, anquilosat en la legalitat monolítica i ofuscat pel nacionalisme expansiu, sinó des de les pròpies contradiccions que bloquegen el nomenament d'un president.
El temps s'escola perillosament i començaria a ser hora que els responsables polítics escollits pel poble de Catalunya per conduir el procés sobiranista prenguessin consciència sobre les conseqüències polítiques, socials i fins i tot emocionals per a la ciutadania que no s'arribés a cap solució. Veure el país abocat a unes eleccions al març no seria cap mal irreparable però sí que deixaria molt tocada una representació política independentista que hauria posat en evidència ja no pas la capacitat de negociar la independència sinó fins i tot de trobar un acord intern. La factura de l'immobilisme no tindrà un responsable únic però la pagarà tot el país.