Democràcia, més que constitució
Les constitucions, en política, són el marc jurídic i polític sobre el qual es fonamenta l'organització d'un estat. En democràcia, les constitucions neixen com a reflex d'una voluntat de consens de la majoria de les forces polítiques. En democràcia, qualsevol carta magna que vulgui mantenir el seu esperit de protecció dels drets i les llibertats ha de ser prou flexible per anar incorporant les modificacions generades pel pas del temps i la successió de generacions de ciutadans. Quan una constitució perd la capacitat d'adaptació a les circumstàncies es converteix en una cotilla política amb el risc que la funció ordenadora deixi de ser un marc i es converteixi en una gàbia.
Aquesta sensació d'obsolescència és la que, trenta-set anys després de la seva aprovació, es té des de Catalunya. De fet, aquesta idea ja plana sobre la política catalana des de fa més anys, com a mínim els que fa que està en marxa el procés. Una norma màxima que el pas del temps ha demostrat que per a Catalunya va ser una solució de compromís per deixar enrere la temible dictadura, però que amb la consolidació del règim democràtic ha quedat estreta per a les legítimes i democràtiques aspiracions de la ciutadania catalana.
El pitjor de la situació no és pas que la pròpia norma sigui d'una rigidesa extraordinària, que ho és, fruit d'uns temps en què calia apuntalar l'edifici democràtic, sinó que la mentalitat estatista espanyola posa l'imperi de la llei per damunt de la raó democràtica i la judicialització de la política per damunt de la resolució política dels conflictes d'aquesta índole. Si s'usa una eina com un llibre sagrat, la democràcia en surt perjudicada.