El dilema de l'‘statu quo' espanyol
El resultat de les eleccions espanyoles ha generat un sotrac en una política habituada durant anys i panys a l'alternança entre dos grans partits antagònics sobre el paper però mimètics pel que fa a la concepció de l'organització i preservació de les estructures institucionals, allò que se'n diu la raó d'estat. La composició del Parlament espanyol, tant en un Congrés sense majories clares, com en un Senat on el PP conserva una majoria de bloqueig, genera un procés de complexa negociació al qual la política espanyola no està acostumada després d'anys d'automatismes més o menys reforçats per majories absolutes.
El desconcert espanyol ha arribat a la mateixa casa reial. En el tradicional discurs de Nadal, el rei Felip VI va fer una intervenció clarament a la defensiva, un enroc destinat a remarcar els valors sagrats de la unitat de la pàtria, la Constitució i la fortalesa de l'edifici estatal, de l'‘statu quo'. Un discurs que representa el contrari de l'audàcia que demana la situació, de la dinàmica de canvi que ha votat el poble, de l'exigència d'un referèndum d'independència que ha votat massivament el poble català. La missió moderadora que s'atorga al cap d'Estat no és la d'aigualir els anhels del poble sinó, en tot cas, la de mantenir una neutralitat escrupolosa que no condicioni el joc polític. La monarquia espanyola ja fa temps que fa política posant-se al costat d'un i contra uns altres, uns altres que fins ara eren els catalans que volen que sigui escoltada la seva veu i que a partir d'ara sembla que també seran tots aquells que vulguin modificar democràticament l'ordre de les coses. La complexitat del moment històric és tanta que cal afrontar-la amb valentia i no pas amb por.