Política espanyola enrevessada
La compareixença de balanç de l'any que va fer ahir Mariano Rajoy no només no ha aportat cap llum sobre el futur de la política espanyola sinó que ha llançat ombres fosquíssimes sobre Catalunya, si cal fer cas de les intencions del líder del PP. Com es va veure amb el discurs de Nadal del rei Felip, l'Estat espanyol està reaccionant al sotrac electoral i a la insurrecció democràtica catalana amb una estratègia de replegament nacionalista, amb la bandera en una mà i la Constitució a l'altra, si és que, avui dia, aquests dos símbols no són perfectament sinònims. Les elits espanyoles pressionen des del minut zero de la nit electoral per avortar el gir a l'esquerra i el mandat independentista català (que, paral·lelament, corre el risc d'aturar-se tot sol) abans que sigui massa tard per a uns poders fàctics que basen la seva supervivència en la pervivència d'un sistema anquilosat i immobilista.
Tant el PP com el PSOE formen part d'aquesta vella Espanya que les eleccions han posat en dubte. I també Ciutadans, que es va presentar a les eleccions no com a alternativa sinó com a reforç de l'etern centralisme i del no menys etern sistema econòmic al dictat del BOE i de l'Íbex 35. Trencar aquestes inèrcies no és fàcil, però els actors que s'hi resisteixen també saben que l'alternativa de convertir l'Estat i el Congrés en un búnquer contra la renovació democràtica espanyola pot acabar sent una infructuosa manera de guanyar temps. De moment, sembla lluny qualsevol acord entre les dues forces que durant 30 anys han encarnat el bipartidisme. Però sembla que aquesta llunyania no és pas tant per falta de ganes com per la dificultat d'explicar com s'agermanen els dos màxims antagònics espanyols.