Estructura d'un estat sense estat
La inauguració i posada en servei d'un altre tram de l'esperada línia 9 del metro és una excel·lent notícia per a la ciutadania no només de Barcelona, sinó també de l'àrea metropolitana i de tot el país, pel valor estratègic d'un equipament que arriba finalment a l'aeroport i que alhora fa un pas més en l'objectiu de relligar tota la conurbació de Barcelona amb una línia que quan estigui acabada es preveu que serà la més llarga d'Europa. Arribar fins aquí no ha estat senzill i continuar fins a completar tots els trams encara ho serà menys. L'esforç econòmic ingent d'una obra d'aquestes dimensions ha tingut el handicap de la deserció d'un dels actors més importants a l'hora d'abocar pressupostos: l'Estat espanyol. Fa anys que tots els catalans mínimament informats saben que Catalunya ja és independent en matèria de construcció i manteniment d'infraestructures. Espanya s'ha retirat, però sense deixar els diners que són dels catalans. Per això aquesta obra ha representat un esforç immens per a la Generalitat.
El més dramàtic del cas és que aquesta sagnia per a les arques de l'administració catalana era innecessària. Hi ha prou diners a Catalunya per fer l'obra sense problemes. Són a Madrid en forma d'impostos que no retornen en forma d'inversions. Són aquests casos pràctics els que il·lustren el gran drama que viu una Catalunya que no només no té un estat propi sinó que en té un de sistemàticament en contra. I pel que es veu en els passadissos negociadors madrilenys, cap fórmula de govern possible entre partits espanyols resoldria la situació. En allò que ràpidament es posen d'acord gairebé tots, és en la necessitat de continuar castigant Catalunya fins a les últimes conseqüències.