Poques esperances a Síria
La guerra de Síria és a punt d'entrar en el seu sisè any amb, malauradament, molt poques perspectives que el conflicte arribi aviat a la seva fi. I és que malgrat que, després de quinze dies, es mantingui la fràgil treva entre el règim dictatorial de Baixar al-Assad i els grups rebels moderats i que aquesta setmana es reprenguin les converses de pau a Ginebra, res fa pensar en una aturada definitiva de les armes, malgrat l'esgotament que mostren des de fa mesos les diferents parts. Tot això sense oblidar, evidentment, que les forces gihadistes, com ara Al-Qaida i Estat Islàmic, no segueixen la treva, ni tampoc participaran en cap conversa. D'altra banda, els avenços aconseguits sobre el terreny en els últims mesos per les forces del règim amb el suport de Rússia no són cap bon senyal per al cessament de les hostilitats, i només la pressió internacional han aturat una progressió que Al-Assad voldria culminar.
La intervenció, directa o indirecta, en el conflicte de diferents potències estrangeres i amb interessos molt contraposats és un altre element que complica la resolució d'un conflicte que fa molt temps que ha deixat de ser local per esdevenir global. Per això mateix estaríem parlant ja més que de la guerra de Síria, “d'una guerra a Síria”, on el país és només l'escenari cruent d'un gran conflicte on països com ara Rússia, els Estats Units, Turquia, l'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs lluiten pel petroli sirià, però també pel control geoestratègic d'una zona a mig camí entre Àsia i Europa.
I, com sempre, amb els civils com a grans víctimes sobre el terreny, però també a l'exili, amb centenars de milers de refugiats fugint desesperats cap a una Europa on només troben rebuig i tanques de filferro.