Compàs d'espera espanyol
El sistema parlamentari espanyol ha encarat malament dues situacions inèdites que li toca gestionar: la fi del bipartidisme i la interinitat d'un govern en funcions que ja fa cent sis dies que espera la investidura d'un nou president. Cap de les dues situacions hauria de representar un maldecap seriós en una democràcia consolidada, però al seu entorn s'ha generat una polèmica tan permanent com inútil. Una vegada més els catalans hem demostrat que les coses es podien fer d'una altra manera perquè, mentre des de Madrid es ridiculitzaven les negociacions per formar un nou govern després de les darreres eleccions, aquí s'assumien esforços i sacrificis que ara semblen impossibles de replicar al Congrés de Diputats. Tastar la pròpia medecina ja s'ha convertit en un costum habitual en un Estat que incompleix els objectius de dèficit públic i s'encalla a l'hora de buscar noves majories parlamentàries.
Mentrestant, les últimes negociacions entre els líders del PSOE i de Podem intenten superar l'escull però no serveixen per esvair la sensació que tot plegat pugui obeir més a les estratègies electorals que no pas a una autèntica voluntat de servei als interessos generals. En qualsevol cas, el pacte signat pels socialistes amb Ciutadans enterboleix de mala manera la viabilitat d'una entesa i, novament, la qüestió catalana torna a esdevenir clau a l'hora de valorar les expectatives d'acord. En aquest sentit, Podem ja ha deixat ben clar que prescindir de les aspiracions sobiranistes catalanes bloqueja qualsevol possibilitat de sumar-se a un govern de progrés. El Partit Popular s'ho mira amb ganes que tot peti, sense dissimular que la supervivència del bipartidisme agònic és la seva principal preocupació.