Despeses electorals vergonyoses

Les despeses electorals de la propera campanya per a les eleccions generals espanyoles no haurien d'estar sotmeses als interessos ni de la vella ni de la nova política. Gastar cent seixanta milions d'euros per segona vegada en només sis mesos és un despropòsit que la classe política no s'hauria de permetre en un context de forta crisi econòmica i de dures retallades dels drets socials. Però, una vegada més, les prioritats partidistes i la incapacitat d'arribar a un acord que comprometi totes les formacions que concorreran als comicis han desembocat en una situació de les que provoquen lògica indignació entre la ciutadania. Sense acord, la disminució de les partides destinades a la publicitat electoral serà decidida de forma unilateral per cada un dels partits. I a la pràctica, doncs, el més probable és que la xifra es torni a inflar de manera irreversible.

El debat generat després que l'onzena legislatura espanyola acabés sense la investidura d'un president no afecta només la qüestió purament crematística. Que al segle XXI es doni per bona l'arqueològica pràctica de repartir papers de propaganda a les bústies de l'electorat ja demostra fins a quin punt convé reformar els tics establerts. Lluny d'això, els partits s'han estavellat contra ells mateixos i ens han proporcionat el lamentable espectacle d'un altre desacord amb la societat que se suposa que representen. Els partits majoritaris no han mostrat cap mena de generositat envers els més petits, reticents a renunciar a la bustiada perquè, sense accés a l'aparador dels grans mitjans de comunicació, això els condemnaria a la irrellevància. Ningú vol cedir terreny a l'adversari en un tema que al capdavall els acabarà perjudicant a tots.