Un debat fiscal poc oportú
El punt central de la legislatura catalana, limitada en el temps, és avançar cap a la independència. Això s'ha d'aconseguir, en aquest període, construint les estructures d'estat que han de permetre que el pas a la independència no sigui un salt al buit. No pot ser-ho i no ho serà, perquè la política catalana és distingeix pel pragmatisme, un pragmatisme idèntic al d'Europa i que explicarà, en el futur, per què el nostre país no passarà ni un dia fora de la Unió Europea.
Però a banda de construir estructures d'estat, és obvi que el govern i el Parlament també han de gestionar el dia a dia. Els hospitals i les escoles, per esmentar dos dels pilars principals del nostre estat del benestar, no poden interrompre la seva activitat en espera de la independència del nostre país. Això vol dir que el govern ha d'aconseguir un pressupost perquè tota la xarxa de serveis continuï funcionant. I l'elaboració d'aquest pressupost, tenint en compte que Junts pel Sí no té la majoria necessària per aprovar-lo, s'està convertit en un important punt de fricció, especialment pel que fa a un canvi de l'estructura dels impostos, una condició de la CUP. En aquest sentit, hi ha intercanvis d'acusacions de tota mena que no fan sinó estendre la sensació, encertada o no, que el procés cap a la independència es pot encallar.
És normal que hi hagi friccions i desacords entre els socis de Junts pel Sí. Però per molt oportú que pugui semblar marcar ara un perfil propi de cara al futur, cal valorar-ne bé les conseqüències. Sobretot si es té en compte que qualsevol canvi que s'introdueixi en matèria fiscal no entrarà en vigor aquest any sinó a partir del que ve, o més tard encara.