Qui flaqueja?

Ja fa dies que sento la cançoneta aquesta que hi ha un cert desencís, desengany, desil·lusió, i no sé quantes coses més entre els partidaris del procés. “Veig que la gent està desinflada”, em diu un. Escolto un tertulià a la ràdio que es declara esgotat davant d'una nova Diada, i un altre que parla del desgavell de la classe política davant la qüestió de confiança de Puigdemont, que què farà la CUP, que si hi haurà pressupostos al darrere o no... Uns quants periodistes s'entretenien després de la roda de premsa de divendres de l'ANC a discutir si els 200.000 inscrits a la Diada que hi havia en aquell moment eren deu mil més o deu mil menys que l'any passat, i alguns, és clar, d'això en treien grans conclusions. I encara ahir al matí vaig sentir un tertulià (ens ho hauríem de fer mirar, això de les tertúlies, en aquest país) que deia textualment que “el procés flaqueja”. I jo em pregunto: i no podria ser que els qui flaquegen de veritat són justament ells, tots aquests especialistes, analistes o opinadors que pontifiquen un dia rere l'altre sobre el que passa i el que passarà en aquest país? Gent de poca fe. Surtin al carrer diumenge vinent, 11 de Setembre, i ho veuran, qui flaqueja. Tornarem a ser molts, moltíssims, i tornarà a ser una festa major. I a mi em fa l'efecte que aquests no flaquegen. Flaquegen, en tot cas, alguns grans analistes que ara veuen justament que sí, que el govern arribarà fins al final i que el final serà d'aquí a pocs mesos, que hi ha un referèndum unilateral sobre la taula o alguna cosa que s'hi assembla molt i que JxSí i la CUP, per més que es barallin pel com, tenen molt clar el què. A mesura que s'acosta, que s'acosta, és del tot comprensible que la cosa faci cada cop més respecte. Sí. Però també il·lusió. Respecte perquè ara ja és clar que el govern espanyol no s'hi posarà bé, respecte perquè no hi haurà referèndum si no ens el fem pas nosaltres, i respecte perquè, fem el que fem, la declaració d'independència haurà de ser unilateral. Però diguin el que diguin alguns analistes, vivim moments apassionants, il·lusionadors. I que no seria fàcil ja ho sabíem. Creguin-me: quan escoltin segons quins vaticinis i segons quins cataclismes futurs, preguntin-se primer qui flaqueja.