Què hi fa Franco aquí?

Ja té nassos que la setmana que al Parlament de Catalunya és previst que s'aprovi una proposició de llei anul·lant els consells de guerra del franquisme hagi començat com ha començat: això és, instal·lant a l'esplanada del Born, a Barcelona, una estàtua eqüestre de Franco. Els operaris la van començar a instal·lar ahir al matí i al cap de res un ciutadà ja hi havia empastifat uns quants ous. Per què? Perquè a aquestes altures de la pel·lícula, amb tots els crims del franquisme encara per condemnar, exhibir públicament estàtues del dictador és una clara provocació. I ho és encara més fer-ho a l'esplanada del Born, el centre cultural inaugurat l'11 de setembre del 2013 i que ha tingut com a eix vertebrador el 1714 i la fi de l'estat català. Posar-hi ara dues estàtues franquistes és, insisteixo, una provocació. I una provocació del tot innecessària. No pas perquè no es pugui exposar una estàtua de Franco si la exposició que s'hi fa ho requereix, sinó pel lloc i les formes (aquest tirar pel dret que ha caracteritzat el muntatge des del primer dia). Potser els seus organitzadors, veient la polèmica que ha generat, n'estan molt contents, de tot plegat. Perquè la veritat és que hauran aconseguit que de l'exposició se n'hagi parlat, i molt, quan encara no s'havia ni inaugurat. Perquè és evident que ningú a hores d'ara (l'exposició tot just es va inaugurar ahir) té encara cap criteri de fons per desacreditar-la més enllà de l'estàtua eqüestre al carrer. Si l'estàtua de Franco al carrer era això, un reclam per a l'exposició, era també del tot innecessària. Un bunyol, una cagada, com en vulguin dir. Com que jo ja he arribat a escriure en unes quantes ocasions en contra de la banalització de la figura de Franco en llocs com per exemple el programa Polònia (on el presenten sovint, ja té nassos, com un senyor gran en blanc i negre però en certa mesura venerable), penso el mateix de la decisió de l'Ajuntament de Barcelona. Per fer una bona exposició sobre Franco (sortosament, el primer tinent d'alcalde Gerardo Pisarello va deixar clar que és “netament antifranquista”), tot plegat era evitable. Detestable i rebutjable. I demostra molt poca sensibilitat.