El Parc Científic i Tecnològic de la UdG: un projecte per a la promoció del territori gironí

En el segon mandat del rector Nadal, la Universitat de Girona s'acostava al seu desè aniversari amb la satisfacció d'estar complint amb èxit els objectius per als quals va ser creada pel Parlament de Catalunya (1992). Havia desplegat uns estudis de llicenciatura que els gironins havíem desitjat durant molts anys i avançava en el programa de construcció d'edificis de docència que podien allotjar les sis facultats i els 12.000 estudiants previstos en aquell moment.

No obstant això, quedaven temes pendents: els grups de recerca estaven creixent i agafant volada i la universitat no disposava d'espais propis per a la recerca científica i tecnològica. D'altra banda, el compromís de la universitat amb el teixit social i empresarial exigia un pas endavant en la tercera missió de la universitat: la innovació i la transferència de coneixement i de tecnologia. Així va sorgir un projecte de Parc de
la UdG, liderat pel rector Nadal i el president del consell social, Jaume Casademont, que plantejaven ubicar-lo als terrenys del campus de Montilivi. Era un projecte modest que va créixer quan l'Ajuntament de Girona va oferir els amplis espais de la Creueta que s'estaven remodelant.

En aquella època, tant jo com Sergi Bonet formàvem part de l'equip de direcció del rector Nadal i recordo molt bé la il·lusió amb què la Universitat de Girona va viure la implicació de les administracions gironines en el projecte i la bona sintonia de tots els patrons –la universitat, l'Ajuntament, la Diputació i les organitzacions empresarials (Cambra de Comerç, FOEG i Pimec)– a l'hora de definir el Patronat i els estatuts de la Fundació Parc Científic i Tecnològic de la UdG i d'iniciar el seu projecte estructural.

Des del primer moment, les institucions gironines van veure una oportunitat en el programa del govern espanyol d'ajuts a parcs. Oferia préstecs, sense interessos i amb condicions de devolució molt favorables per estimular la creació de parcs que contribuïssin a la innovació del teixit empresarial. L'objectiu era que grups d'investigació i empreses compartissin espais de treball. Quan l'equip del rector Nadal va demanar i va aconseguir el primer ajut per iniciar la construcció del Parc Científic i Tecnològic (PCT), va ser una satisfacció compartida per les administracions locals i les entitats del Patronat del Parc.

Aquest programa d'ajuts a parcs va contribuir decididament a la creació d'aquestes infraestructures que estan escampades per tota la geografia espanyola. Durant l'etapa de rectorat de Joan Batlle (2002-2005), la Generalitat de Catalunya va impulsar les universitats públiques a sol·licitar aquests préstecs, amb el compromís escrit del conseller de torn de retornar els crèdits fins a un sostre determinat per a cada universitat. No és estrany que el Parc de Girona, tal com van fer altres parcs, seguís el camí que s'havia iniciat en l'etapa anterior, amb una ferma i decidida aposta pel desplegament d'un programa de construcció de nous edificis que havien d'acomplir tres objectius ben definits: 1) ser espais de transferència de coneixement de la universitat al sector empresarial; 2) contribuir al desplegament d'empreses de sectors emergents, i 3) impulsar la innovació dels sectors industrials tradicionals.

El gener del 2006, quan vaig arribar al rectorat de la UdG, en el traspàs de temes del rector Batlle al nou equip, hi va tenir especial rellevància el projecte del PCT, que, al llarg de la seva etapa al rectorat, havia avançat amb els actuals sis edificis, dos dels quals ja en fase avançada de construcció (el centre de robòtica submarina i l'edifici Jaume Casademont), tres d'adjudicats (el centre d'empreses, el centre de tecnologies alimentàries i el centre Narcís Monturiol) i un altre de definit, dissenyat i aprovat pel Patronat del Parc el juny del 2005 (l'edifici H2O), i tots comunicats pel rector Batlle al consell social de la UdG en la sessió de desembre del 2005.

El setembre del 2007 es va inaugurar oficialment el Parc i es van iniciar els trasllats d'estructures universitàries de recerca i transferència als nous espais. Alguns dels nous edificis estaven molt relacionats amb la universitat. Per exemple, el centre de robòtica submarina, proper a la recerca del rector Batlle, i l'edifici Jaume Casademont, on el grup de recerca Tecnosperm, del rector Bonet, disposa d'unes instal·lacions magnífiques. També el centre de noves tecnologies alimentàries, que es plantejava conjuntament amb l'IRTA.

D'altres estaven més relacionats amb la ciutat i van ser previstos per a l'entorn empresarial. Va ser el cas de l'edifici Monturiol, amb unes instal·lacions pensades per al que aleshores semblava
un àmbit de futur: el de les televisions digitals locals. També va ser el cas del centre d'empreses, dirigit a les empreses gironines. Aquest edifici s'havia de finançar amb un crèdit hipotecari consorciat amb cinc entitats bancàries, que va aprovar i autoritzar el Patronat del Parc el juny del 2005, per un import de 13,5 milions d'euros. Tot i estar totalment gestionat en l'etapa anterior, em va tocar a mi, com a nova rectora, formalitzar notarialment aquest préstec.

Finalment, l'edifici temàtic de l'Institut de l'Aigua va ser assumit per una decisió conjunta entre
la universitat i la Generalitat. En aquells moments, el Dr. Ramón Moreno guiava la política catalana de recerca, com a director general.

Amb això, vaig començar el meu mandat com a rectora i presidenta del Parc, amb el projecte de Parc aprovat i amb un deute compromès de 32 milions d'euros, una part important dels quals havien de ser retornats per la Generalitat. Malgrat que era una quantitat gran, era insuficient per completar totes les obres iniciades. En els anys següents, amb una nova direcció al Parc, vam aconseguir, part a través d'un préstec i part a través de subvencions, els recursos necessaris per acabar el projecte iniciat.

Els vuit anys del meu rectorat (2005-20013) van començar amb la il·lusió i els compromisos polítics que acabo d'explicar i que els successius consellers d'Universitats de la Generalitat mantenien i confirmaven a totes les universitats públiques catalanes. Fins a arribar al gener del 2010, quan ens van comunicar que la Generalitat no assumia el retorn dels crèdits del ministeri i que el compromís polític era paper mullat, perquè en cap moment no s'havia fet la necessària reserva de crèdit.

El desembre del 2013, ja feia anys que estàvem immersos en la crisi econòmica general i que vèiem com els governs estatal i català aplicaven tremendes retallades en tots els àmbits de l'administració pública. Els parcs de l'Estat espanyol, que s'havien posat en marxa en l'època d'eufòria econòmica, tenien enormes dificultats per retornar els crèdits i l'Estat havia iniciat un programa de moratòries en el retorn per donar temps a la consolidació de les noves infraestructures i a la superació de la crisi econòmica global.

En aquells moments, el Parc de Girona era una estructura consolidada. Hi treballaven 1.300 persones en gairebé 100 empreses i en diversos grups de recerca i entitats de transferència. El fet que en plena crisi econòmica s'aconseguís llogar locals a 100 empreses a uns preus alts en comparació d'altres ubicacions del mercat immobiliari gironí pot donar idea del prestigi que havia agafat des del primer moment aquesta important infraestructura i de les seves possibilitats de viabilitat. Així, el juny del 2013, el centre d'empreses tenia un 90% d'ocupació.

El Patronat del Parc seguia dia a dia els números del Parc i les gestions que la direcció del Parc i el govern de la UdG feien amb el ministeri, la Generalitat i les administracions locals per assumir als compromisos de retorn dels crèdits del govern espanyol. En els difícils anys 2010, 2011 i 2012, el Parc va fer autèntics esforços i va complir sempre amb el retorn del crèdit consorciat del centre d'empreses (en el període del meu mandat, el Parc va tornar cinc milions d'euros d'aquest préstec), mentre demanava moratòries al ministeri per aconseguir pròrrogues per al retorn dels ajuts a parcs i, en alguns moments, es feien autèntics equilibris per cobrir les despeses de funcionament.

Aquesta situació del Parc de Girona era comuna a tots els parcs vinculats a les universitats catalanes –i, en algun cas, amb deutes molt superiors al Parc de la UdG– i també a tots els parcs espanyols que avui encara segueixen negociant amb el ministeri ajornaments i mesures de supervivència que els donin el temps i l'entorn favorable per retornar els crèdits que n'han permès la construcció. Malgrat que la Fundació del Parc de Girona és un instrument administrativament privat, respon a un impuls i a una motivació pública, i així ho entenien tots els interlocutors, des del ministeri fins al Patronat del Parc, que sempre va actuar amb l'esperit de la seva creació, des de la perspectiva de fer un servei públic al territori gironí.

Aquest Patronat va buscar en tot moment les millors opcions per resoldre el retorn dels crèdits per a la construcció del Parc, enmig de la crisi econòmica i l'incompliment de compromisos
de les administracions públiques. Els informes dels experts –l'últim que jo conec acompanyava el tancament de comptes del 2013–,
els contactes amb el ministeri i
les repetides consultes sempre deixaven un marge per a la negociació, abans d'arribar a declarar concurs de creditors. Així ho han fet i continuen negociant la gran majoria dels parcs del territori català i del territori espanyol.

El dia 10 d'octubre, la direcció del PCT va convocar els patrons posteriors a l'abril del 2013 a una reunió amb dos membres del gabinet Roca Junyent que ens van explicar les possibles responsabilitats dels patrons del PCT en el concurs de creditors que s'ha de resoldre el dia 10 de novembre. Pel que ens van dir, sembla que, en el pitjor dels casos, no hi hauria repercussions econòmiques, ja que l'actiu del PCT supera el deute amb les instàncies creditores. No obstant això, sí que hi podria haver possibilitats d'inhabilitació per exercir responsabilitats públiques.

Comparteixo la sorpresa dels patrons convocats a la reunió pel fet que la informació es va presentar més com una sentència judicial que com l'assessorament legal que la Fundació del Parc necessita davant d'una situació no desitjada per ningú. D'altra banda, és sorprenent que la informació que ens van donar dilluns passat, pel que veig a la premsa, ja es coneixia a través d'un informe de l'any 2014, anterior a la declaració del concurs de creditors.

Voldria recordar que el PCT va començar com una aposta política per impulsar la societat del coneixement a les terres gironines,
i que les persones que des de la direcció del Parc i des del Patronat han assumit responsabilitats i han treballat amb decisió i coratge en els pitjors anys de la crisi per protegir la incipient i fràgil estructura del Parc dels impactes externs de la crisi econòmica i dels incompliments polítics, ho han fet amb una gestió impecable i mereixen el reconeixement de la societat gironina pels esforços i el treball dut a terme en favor d'una infraestructura que contribueix a la promoció econòmica del territori i que posa la ciutat de Girona i Catalunya en el mapa europeu de la innovació i el progrés científic i tecnològic.

El maleït tema del concurs de creditors està provocant que s'oblidi l'excel·lent gestió duta a terme en els anys més difícils de la crisi per aconseguir un nivell d'ocupació dels espais envejable
i per mantenir sempre obert el diàleg necessari amb el ministeri, per resoldre els problemes generats per l'impacte de la crisi en les polítiques estatals d'impuls a la creació de parcs, i amb la Generalitat, que no va complir les promeses d'assumir el compromís del conseller Solà de retornar els crèdits a parcs de les universitats catalanes.

També hem de recordar que l'any 2014, quan la resta de parcs d'Espanya i de Catalunya esperaven la concessió de demores en el retorn, buscant la complicitat del principal creditor, el govern espanyol, que preferia demorar
el retorn dels crèdits abans d'entrar en processos judicials de concursos de creditors, el Parc de Girona va tirar endavant un concurs de creditors que dos anys després intenta aixecar enmig de les dificultats legals que el mateix concurs crea a les institucions gironines a l'hora
de formalitzar l'acord de suport públic a la Fundació del Parc mentre estigui en situació de concurs de creditors.

Des del meu coneixement de la història del Parc, vull acabar aquest article defensant la legítima voluntat de les institucions gironines i dels seus representants d'impulsar un projecte ambiciós en favor de l'entorn gironí en uns moments en què Barcelona, Tarragona, Lleida i nombroses ciutats espanyoles creaven estructures com aquesta. La direcció del Parc i els successius patrons del Parc al llarg dels 20 anys d'història, i sobretot en els anys de la crisi més aguda, van actuar amb seny, gestió eficient i lleialtat institucional envers un projecte d'iniciativa pública que, des dels seus inicis, s'havia dissenyat com una fundació privada.

Els que hem vist néixer la Universitat de Girona i creiem fermament en el valor i la importància que tenen els estudis universitaris per a les terres gironines, també som conscients del paper de la universitat en la innovació del teixit empresarial del territori, sempre en col·laboració amb les institucions locals. Per això, és necessari salvar les infraestructures del PCT, que faciliten les sinergies entre la universitat i l'entorn social i empresarial.