Quatre dies

Quatre dies exactes ha durat l'estàtua de Franco en l'esplanada del Born de Barcelona. Quatre dies de calvari, síntesi precisa de quatre dècades de dictadura. Dijous a la nit un grup d'activistes inquiets va aconseguir tombar-la perquè ara no havia estat fixada amb la professionalitat del passat. Cavall innocent i genet decapitat van quedar eixarrancats per terra en un estat més dolorós encara com a conseqüència de la pluja d'ous, pintura, fruita i objectes diversos i poc gloriosos que havien hagut d'aguantar. Les xarxes socials van celebrar la caiguda amb comentaris més aviat irònics. El primer d'alcalde de la ciutat, Gerardo Pisarelo, ha hagut d'admetre que no podien més i que l'Ajuntament retirarà l'estàtua del general i la de la Victòria que l'acompanyava en un joc de sentits i contrasentits. Pisarelo ha reconegut que s'haurien d'haver explicat “millor” i que entén les expressions de rebuig “perquè hi ha una ferida oberta”. És a dir, que la figura del dictador a Catalunya aguanta poques subtileses semàntiques. L'equip d'Ada Colau i la mateixa alcaldessa –tan muda com l'escultura en tot l'afer– només haurien d'haver entès la realitat abans d'intentar doblegar-la. Una realitat, per cert, que no els és adversa políticament. Poden haver pecat de dos mals: ignorància sobre el sentit dels fets del passat o arrogància excessiva. Pitjor paper va fer el comissari de l'exposició, Manel Risques, que va titllar els discrepants d'“inquisidors”. Els inquisidors no tenen ferides obertes.