El relat

Ara podria semblar, vistes les reunions i més reunions que ens proposa la Soraya Sáenz de Santamaría (que diu que fins i tot està disposada a parlar de la reforma de la Constitució, ha, ha, ha), que s'ha iniciat un període de desgel entre el govern català i l'espanyol. Junqueras se'n va a Madrid a parlar amb Montoro i la Soraya; la vicepresidenta diu que vol resoldre, ara sí, els 46 punts que Puigdemont va plantejar a Rajoy, i ara tenim un delegado del gobierno que, aquest sí, parla català no només en la intimitat. No s'enganyin. I no es pensin que l'important és el resultat d'aquestes reunions, que si Junqueras ha votat en contra del percentatge de dèficit per al 2017 o que si Puigdemont mantindrà el no a anar a la conferència de presidents. L'important no és el resultat de cap d'aquestes reunions sinó el relat que d'aquestes se'n pugui fer. Perquè ara la batalla, discreta, sense grans declaracions, sense més tensions (la vicepresidenta diu fins i tot que entén que s'ha de rebaixar la judicialització de la vida política), és a veure qui imposa el seu relat. I l'Estat, no s'enganyin tampoc, té molts instruments per fer-ho. Escoltin sinó les tertúlies, les d'aquí i les d'allà, i veuran com en els propers dies tornarem a sentir crides al seny i com alguns mitjans es dedicaran a furgar, o a crear, ferides entre JxSí o entre JxSí la CUP, que si els he de ser sincer hi ha moments en què no costa gaire. Estan convençuts que se'n sortiran; que el canvi de tàctica, aquest canvi de to, els permetrà imposar el seu relat. Perquè entenen que aquí hi ha a qui li tremolen les cames només de pensar que això s'acosta, que el referèndum només podrà ser unilateral, i que tot plegat serà més complicat del que es pensaven. Però no ha canviat res. Això (i quan dic això vull dir el procés), ja saben vostès que només fallarà si fallem nosaltres. A les portes de l'any del referèndum, hauríem d'estar eufòrics. I vull pensar que si no ho estem és, simplement, perquè esperarem a celebrar-ho a principi de febrer que la CUP aprovi els pressupostos. Vull pensar que és això. I no pas que hi hagi un excés de tacticisme a JxSí o que el relat del diàleg (del fals diàleg, més ben dit), algú se l'estigui empassant.