La postveritat?

Des d'allò de la postmodernitat que no sortia al mercat un eufemisme tan sibil·lí. Pel que es veu, dir les coses pel seu nom fa temps que ha quedat fals i inútil, la qual cosa és una paradoxa esplèndida: dir la veritat és mentida. I la mentida només és una postveritat. Un joc d'equívocs, simplement, no hi ha mala intenció. La gent fa el trapella a través de les xarxes socials; el que et passa, diuen, és que no hi estàs posat, la gent diu coses, has de saber llegir, no es pot aturar, ni que hi hagi grups de poder que s'organitzin i omplin de falsos missatges, fins i tot acusacions criminals falsíssimes, ni que el mateix missatger, llegiu Facebook i semblants, no filtrin res, i llavors demanin excuses, però segueixin sense filtrar res, i en canvi una noia no pugui ensenyar un pit, el seu pit, lliurement, a les xarxes. Això sí que ho filtren.

“Nihil novum sub sole”, ja va dir un emperador romà. I un antic sofista del segle IV aC ja va declarar que una mentida que sembla veritat és molt millor que la veritat. O sigui, que això de la postveritat ja fa molts i molts segles que funciona, sobretot pel que fa a les grans ideologies, a les grans mentides patriòtiques, a les grans mentides que han fabricat guerres, religions, filosofies, revolucions, dictadures i tiranies. Llançar un missatge fals, convenientment adobat d'elements emocionals i egoistes, partidistes, per posar en un grup o en un país o en aquest planeta una falsa idea o un fet fals ja ve de la Ilíada, quan per interessos geoestratègics –en diríem ara–, uns grecs van declarar la guerra a uns altres amb l'excusa del rapte d'Helena.

La diferència és que ara ho podem fer a la menuda, cadascú des del seu artefacte digital, i a la velocitat de la llum o quasi. S'ha fet popular, i es pot fer gairebé impunement. Fins i tot pots fer-t'hi un fart de riure si la vida d'una persona queda malmesa o un candidat gens honorable arriba a ser president. La senyora Hillary Clinton encara deu estar en estat de xoc. Gràcies a la postveritat, que ella també deu haver emprat més d'una vegada, un contrincant que semblava un pallasso ara té el botó nuclear. Això és així, diuen, la tecnologia és neutra, depèn de qui la utilitza. Doncs bé, no és pas que les mentides venudes com a vertaderes no hagin provocat crims al llarg de la història, això ha passat a cada veïnatge, a cada poble i a cada país, i la més grossa han estat els genocidis hitlerians i estalinistes, o el franquista, molt impunes encara. Però si alguna idea de democràcia volem que quedi en peu, aquest tema de la hipercomunicació sense control, ha de trobar-se la manera de posar-hi vigilància i filtre sever. Els mateixos periodistes dels grans rotatius americans i les grans cadenes, la majoria amb Hillary, van quedar desubicats i esmaperduts. Les enquestes, fracassades. Els politòlegs, a l'atur. No només la mentida del guanyador va provocar el seu triomf; també les mentides contínues del sistema financer actual, que ha provocat una crisi que podia ben bé no haver provocat. Doncs molt bé, segueixin, senyors, amb la seva postveritat. La posteritat, perquè tot i tothom passa, dirà el de sempre: podien anar bé, tots aquells del segle XXI, però van anar malament per ximples, per curts de gambals o, si ho volen dir clar, per criminals.