Opinió

Tribuna

La sirena canta

“L'estratègia del PP és introduir un dubte raonable. Que els catalans es preguntin: “Voleu dir que no val la pena tornar-ho a intentar?”

No té la bellesa –per bé que tot és qüestió de gustos– de la dona d'aigua d'una de les entregues de Pirates del Carib i no té la veu ben timbrada, sinuosa i hipnòtica de la cantant extraterrestre d'El cinquè element de Luc Besson, però té una grandíssima qualitat: és una dona extraordinàriament intel·ligent i, segons sembla, en la curta distància és empàtica. És Soraya Sáenz de Santamaría, la sirena que ens han enviat des de Madrid perquè ens digui a cau d'orella que ens estimen, ni que no sigui veritat.

Els populars han introduït canvis, que no vol dir canviar l'estratègia vers Catalunya. Hem passat de jugar a pilota contra una paret –cosa que ens ha estat molt rendible– a trobar-nos a l'altre cantó de la pista una jugadora que aparentment es deixa guanyar. L'àrbitre, de moment, fa veure que no hi és, però si arriba el moment decisiu ens xiularà falta i si cal ens farà fora de la pista.

A Neus Munté li sorprèn que la vicepresidenta es reuneixi primer amb l'oposició que amb el govern. Doncs, té molta lògica. El govern espanyol ha paït que anem a un escenari de “referèndum o referèndum” (tot i que no ho reconeixeran), i si el volen evitar han d'aconseguir que la població catalana l'aturi. No els interessa parlar amb Puigdemont, que té les coses molt clares, i fan la viu-viu amb Oriol Junqueras a veure si poden posar una falca per trencar Junts pel Sí. No parlaran amb la CUP, saben que no hi tenen res a fer.

A partir d'ara els seus missatges aniran destinats al conjunt de la població de Catalunya, la mateixa que durant vint-i-tres anys donava majories a Jordi Pujol, aleshores exemple de l'home d'estat que tant agradava a la Cort.

L'estratègia del PP, en clara connivència amb el PSOE i l'entusiàstic suport de Ciutadans, Societat Civil Catalana i les noves plataformes que aniran apareixent (temps al temps), és introduir un dubte raonable en el poble. Que ens formulem una darrera pregunta: “Voleu dir que no val la pena tornar-ho a intentar?” I que de la interrogació passem a una moratòria independentista que els permeti guanyar temps perquè arribin unes noves eleccions on els partits partidaris de la independència podrien perdre la majoria absoluta.

L'Estat, mitjançant Sorayas i Millos, i guardant a l'armari Fernández Díazs i Margallos, ha generat un nou marc, aplicant la teoria dels marcs de George Lakoff (ara com ara imprescindible llegir No pensis en un elefant, editat en català per Viena Edicions). Hem passat d'un escenari on els catalans érem víctimes i els espanyols eren sords, a un on els espanyols tenen a la boca tota l'estona la paraula diàleg i nosaltres, que som gat escaldat, ens girem d'esquena i premem l'accelerador cap a un referèndum de resultat incert.

És cert que en boca de Soraya i companyia “diàleg” és una paraula buida; és cert que els girem l'esquena perquè parlen amb altres abans que amb qui té la majoria legítima per conduir el país, però en tenen prou amb instal·lar al cap d'una majoria de gent, no prou ben informada, que ells ofereixen diàleg i que si cal reformaran la Constitució (per bé que no diuen per a què, ni com, ni quan, ni amb quina majoria).

Cal recordar que les persones, per naturalesa, davant d'un escenari de canvi que ens genera incertesa tendim al conservadorisme, a allò de “més val boig conegut que savi per conèixer”. Ens hem de preguntar si per contrarestar això els partidaris de la independència hem de ser didàctics o cercar un missatge primari que, obrint un marc nou, neutralitzi l'estratègia de l'unionisme. M'inclino per la segona opció: cerquem el punt flac d'Espanya i exposem-lo a la llum pública. No entrem en la dialèctica de si l'oferta de diàleg és o no veritable, perquè ens passarem el dia refutant el seu discurs. Ja hauran guanyat.

La corrupció ja hem comprovat que no els és un punt feble, més aviat els juga electoralment a favor. Possiblement un dels pocs arguments simples al qual ens podem aferrar és l'atur, com a símbol de la deficiència estructural del sistema. L'atur és el que fa que els nostres fills marxin fora; el que fa que les famílies s'empobreixin per falta d'ingressos. El problema econòmic estructural d'Espanya és el que ens deixa sense infraestructures, el que no fa competitiva l'economia, el que ens ensorra.

Ara s'imposa unitat en el camp independentista i acció política conjunta al carrer per evitar que comencem a tenir una desfilada de mariners que es llancin a l'aigua embadalits per les promeses d'amor etern de la sirena i els sirenos d'Espanya. I no penseu en les inhabilitacions, perquè no ens rearmaran els arguments. Això és com un Barça-Madrid. Saben que poden marcar en l'últim segon i guanyar-nos la partida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia