Opinió

Tribuna

La ciutat oberta

“Des del mirador del Pincio, Roma, també ciutat oberta, se'ns mostra obscura i nostàlgica

A Roma el sol brilla per la seva absència. Hivern: Matteo Renzi ha hagut de dimitir després de veure com la seva proposta de reforma constitucional ha estat esclafada sense pal·liatius. S'albira, per tant, la formació de l'enèsim govern –el 64è– des de la proclamació de la república en el mes de juliol de 1946. Ho comento amb Maria Josep Escrivà a l'abric del magnífic edifici de la Galleria Borghese, obra –en sentit estricte– de Giovanni Vasanzio. Art i poder sempre han anat plegats i més encara a Itàlia. En la nostra conversa, l'esperit del mecenes de Bernini, el cardenal Scipione Borghese, ens ronda com un esperit àvid de poder.

I és que Borghese, nebot de Camillo Borghese –escollit papa sota el nom de Pau V, en 1605– fou un àvid col·leccionista d'art amb relació directa a la seva vanitat. De fet, l'espoli –vistiplau papal inclòs– era una de les estratègies per engrandir la seva col·lecció privada. Poder i impunitat, ressonen els dos mots a l'horabaixa, quan la ciutat de Roma encara es resisteix a claudicar: cau la nit com un teló i només una pinzellada a ponent ens revela la natura de la llum abans no s'esvaeixi en el record.

És just aquell moment quan l'urbs cobra aquell aire entre mòrbid i nostàlgic, on la idea de vestigi regna en homenatge als homes. És la seva una essència transitòria: tal vegada, el motiu de l'ambició troba el seu origen en la por a la mort. Comptat i debatut, ostentar és una manera de combatre l'inexorable pas del temps. La força del poder expressa una oposició a tànatos com a destí ineludible que marca l'obrar dels homes. Tan sols, en aquest sentit, s'entén el vincle que té Roma amb una certa concepció política de l'eros.

L'art, diria Steiner, no caduca. I Roma lluita contra el temps des del seu origen. Hi ha una teleologia col·lectiva en la ciutat eterna: la voluntat de persistir a qualsevol preu ni que sigui a fi de contradir les paraules del poeta quan afirma, taxativament, que “Roma declinarà per la seva prosperitat”. Passegem, amb la Maria Josep, pels jardins d'estil anglès de la Villa Borghese. S'eleven les capçades dels grans arbres en contrast amb la nostra humil fisonomia. En un moment determinat, des del mirador del Pincio, Roma, també ciutat oberta, se'ns mostra obscura i nostàlgica.

La política italiana –com des de fa més de dos mil·lennis– dóna carta de naturalesa a la patètica pretensió de perdurar. Un pathos, tanmateix, subjacent a l'obra d'art en la seva dimensió espiritual. Polis i artifici en perfecta comunió. Escric, l'última nit a Roma: “És la presumpció de creure's immortal allò que el cisell ha desmentit amb secular habilitat.” Perquè a Roma, on cada pedra és sagrada, el cor dels homes hi reconeix la seva finitud.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.