Opinió

Tribuna

Lliçons catalanes

“Catalunya es planteja un procés de secessió legal i democràtic que no es pot resoldre legalment i democràticament perquè l'Estat no ho admet

En diverses ocasions he fet l'interessant exercici d'extreure lliçons de les teories polítiques generals (sobre la democràcia, la justícia, l'obligació política, o la secessió, per exemple) per a la situació política catalana i espanyola. En aquest article, vull fer el contrari: veure fins a quin punt es poden extreure lliçons del cas català, de la crisi constitucional espanyola, per a la teoria general.

El cas català és extraordinari. Fins ara més o menys havíem assumit que els processos d'independència es resolien democràticament o a la força. Evidentment, sense gaire marge per a la confusió, la diferència estava entre estats democràtics i estats que no ho són. La forma democràtica suposa que totes les parts renunciïn a la força i admetin, més o menys a contracor, que la secessió es decideixi votant i s'imposi la voluntat del guanyador. En canvi, a Catalunya es planteja un procés de secessió legal i democràtic que no es pot resoldre legalment i democràticament perquè l'Estat no ho admet. És un procés netament pacífic que topa amb la resistència activa del poder establert, que no renuncia a l'exercici de la repressió. D'això se'n pot derivar un més que probable combat polític sense concessions (ni precedents) pel control del mateix territori i l'obediència de la mateixa gent. La novetat és que aquí les parts es neguen mútuament la legitimitat, uns la de la secessió i els altres la de l'statu quo.

Es planteja, en definitiva, un enorme conflicte de legitimitats. Es tracta de dos pobles, el català i l'espanyol, competint per ser l'expressió genuïna de la sobirania popular. I abans de conèixer com es resoldrà tot eventualment, ja s'estan manifestant elements d'una confrontació molt interessant. La més debatuda és la que es dóna entre legalitat i democràcia, o entre els tribunals i les institucions d'elecció popular. Però també, a diferents nivells, entre la judicatura estatal i un parlament autonòmic, entre la Constitució vigent (que no sabem fins a quin punt vincula generacions que no la varen votar) i la naturalesa constituent del moviment independentista, o entre una majoria política d'àmbit estatal i una minoria estructural que constitueix la majoria política en l'àmbit subestatal.

Aquesta pugna de legitimitats és un clar recordatori per a teòrics polítics i juristes de la gran quantitat de qüestions que segueixen sense resposta sobre la legitimació i organització de poder estatal. El procés sobiranista fa que retornin a primera línia vells debats de la filosofia política o jurídica, molts no resolts, altres tancats en fals. Es posa de manifest, sobretot, que la secessió no va de nacionalismes o del narcisisme de les petites diferències. I també que no és un problema que puguin resoldre els juristes!

La secessió ens interroga sobre la vigència del contracte social o sobre què ens obliga a complir les lleis, i ens recorda que no tenim cap font de legitimitat del poder més respectuosa amb la dignitat humana que la voluntat popular. Però, al mateix temps, visualitza les limitacions de la teoria democràtica, que és incapaç d'oferir un mètode consistent per decidir qui és el poble (el demos) que s'ha de governar a si mateix. I debatre sobre qui és el poble suposa també qüestionar-se els confins de la societat, i per tant l'abast de la redistribució i la justícia social, en el sentit de discriminar amb quines persones hem de compartir els nostres recursos i amb quines no.

El gran problema és que no tenim una teoria per justificar les fronteres, per determinar el seu estatus moral. El repte no és només decidir com es canvien (que ja és complicat), sinó també qui i com les pot creuar o fins a quin punt es pot entrar i sortir. Les fronteres de la comunitat política determinen sobre quines persones s'exerceix el poder, des d'un punt de vista territorial i personal. Defineixen qui som “nosaltres” i qui són “els altres”, qui som els iguals i qui són els diferents. Però per molt que ho volguéssim, no tenim forma de resoldre-ho de forma immutable i definitiva. Fins i tot quan és clar qui forma part de la comunitat política, el sistema de govern democràtic tendirà a generar majories i minories. En efecte, si un grup es converteix en una minoria permanent que no pugui aspirar mai a formar part de la majoria, a la llarga se sentirà exclòs i pot plantejar-se abandonar la comunitat.

En definitiva, les fronteres són tan importants i decisives en la nostra vida política, social i econòmica que és radicalment desconcertant constatar que sovent són producte de l'atzar històric, de la guerra, o de factors moralment irrellevants. El repte no és ja justificar un canvi de fronteres; és justificar la seua pròpia existència i legitimitat. I no es tracta només de fronteres entre estats, sinó també dins els estats, entre les unitats subestatals. Com es relacionen les comunitats i subcomunitats polítiques? Quin és el valor moral dels pactes entre elles sobre la distribució de poders dins un estat? Són preguntes que no és que no tenguin resposta clara. És que moltes d'elles ni tan sols s'han arribat a formular com toca.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.