Perdó en nom de l'Estat

Deixant per a la psicologia l'afer de per què li costa tant administrar el perdó al partit espanyol més pròxim al catolicisme, la notícia és que la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha sacsejat les consciències populars quan no fa ni cent dies que ocupa el càrrec. Per sobre del desdeny de Rajoy, Cospedal ha esmenat els predecessors Federico Trillo i Pedro Morenés, ha atès els familiars dels 62 militars morts en l'accident del Yak-42 i els ha permès seure a la comissió de Defensa del Congrés per sentir com ella els demanava “perdó en nom de l'Estat”. No en nom propi ni d'aquell govern del PP d'Aznar que va barrejar cadàvers de compatriotes fins a l'esgarrifança que algun familiar va rebre bosses amb tres peus, no. Cospedal ho ha fet “en nom de l'Estat”.

Rescabalar els familiars de 62 militars morts li ha costat al PP tretze anys i ara tothom mira Rajoy, però la carpeta espanyola del perdó pendent no acaba aquí: quan el perdó en nom de l'Estat per l'afusellament de Lluís Companys? Quan el perdó en nom de l'Estat i l'anul·lació dels judicis franquistes? Rajoy es podria inspirar en correligionaris com Jacques Chirac, que va demanar perdó pels jueus deportats pel règim de Vichy, o com Joachim Gauck, el president alemany que va acudir a Oradour-sur-Glane a demanar perdó per la pitjor barbàrie nazi comesa a França el 1944 i hi va abraçar el supervivent Robert Hébras. Però Rajoy no viu en harmonia amb la història: un dia diu que l'accident del Yak-42 del 2003 és de “fa moltíssims anys” i l'endemà presumeix davant Catalunya que no hi ha res més modern que la Constitució de Cadis del 1812. Qui té una finestra setmanal per al perdó en nom de l'Estat és Íñigo Méndez de Vigo, però per ara prefereix acabar cada Consell de Ministres apropiant-se d'alguna cita de Federico García Lorca o d'Antonio Machado abans que explicar com el poeta granadí va morir sense tomba entre Víznar i Alfacar i per què el poeta sevillà descansa a Cotlliure.